En aquesta Terra baixa, Lluís Homar es posa a la pell de quatre personatges diferents d’una mateixa obra: la Marta, el Manelic, el Sebastià i la Nuri. I és perfectament creïble en tots quatre. Això sí que és increïble. En un escenari primer tot blanc i després ple de fulles i troncs secs, Homar imparteix una lliçó de teatre perquè aconsegueix dramatitzar ell tot sol la gran història èpica del triangle amorós format pel Manelic, la Marta i el Sebastià. Fa les transicions d’un personatge a l’altre de manera absolutament natural, sense que gairebé ens n’apercebem, amb canvis de veu subtils però suficients perquè sapiguem amb claredat quin és el personatge que parla. És difícil descriure la seva manera d’interpretar aquesta obra, perquè ho fa tot sense que ens adonem que ell sol es posa a la pell de quatre personatges ben diferents entre si. Sense anar més lluny, les llàgrimes que vessa quan fa la Marta són tan reals, que sembla que estiguem veient una dona a escena.
Aquesta adaptació del gran clàssic de Guimerà, que signen a quatre mans el mateix Homar i Pau Miró, qui el dirigeix, està feta a mida d’Homar, perquè cap més actor no seria capaç d’encarar-la i sortir-ne airós. Al ritme cadenciós de la música de Sílvia Pérez Cruz, arriba a un apoteòsic «He mort el llop», dit sense crits i sense escarafalls, amb lucidesa i senderi. És curiós perquè en cap moment no sembla que Homar faci cap ostentació de passió desmesurada, sinó que els matisos i les inflexions de veu que fa ja denoten l’estat d’ànim de cada personatge.
En definitiva, Homar es fa l’amo de l’escenari en un muntatge senzill i minimalista en tots els sentits, però ple d’una força tel·lúrica i màgica.