Tot el que necessites per anar al teatre

Temps Salvatge: Pors, suposicions, secrets i violència

Temps Salvatge
11/06/2018

Josep Maria Miró és un dels millors dramaturgs contemporanis de casa nostre, i un dels més reconeguts i estrenats a fora l’estranger.

Si us haig de ser sincera, és un dels escriptors que més admiro i segueixo. M’encanta el seu estil , la seva manera d’enfocar i mostrar al públic els problemes que ens envolten.

Els seus textos, lluny d’alliçonar a ningú, ens porten sempre a la reflexió. Ell tan sols ens mostra la realitat del món on vivim, un món ple de situacions misterioses i dramàtiques, fins hi tot provocadores. Sempre aconsegueix mantenir a l’espectador en alerta, expectant, i els seus finals sempre deixen una porta oberta a la imaginació i al dubte.Tan se val si va passar o no, no calen descripcions ni aclariments, perquè el que l’interessa són els fets, el problema com a tal.

A “Temps Salvatge” ens mostra un món ple de desconfiança, discriminació, por, falsedat,  hipocresia, racisme, intolerància. Un món envoltat de contrarietats tant ètiques, com morals.

Dirigida per Xavier Albertí  i interpretada per Manel Barceló, Carme Elias, Sara Espígul, Borja Espinosa, Eduard Farelo, Marina Gatell, Alicia González Laá, Míriam Iscla, Laia Manzanares, Malcolm McCarthy, “Temps Salvatge” ens vol mostrar les nostres pors internes, aquelles que tots portem en silenci i que de vegades poden arribar a ser molt destructives. Per què…qui som en realitat?

Un lloc bonic per viure. Creiem que pel sol fet de viure en una urbanització rodejats de jardins i amb piscina estem protegits de tot el que ens envolta. Però quan el que ens envolta ens produeix por, aquests espais acaben esdevenint presons. Espais comunitaris en els que hi conviuen personatges que en el seu interior amaguen coses. Personatges que desconeixem. Personatges que de vegades ens són familiars, fins hi tot alguns s’assemblen a nosaltres.  Les parets amaguen secrets i mentides.  Aquest és un lloc bonic per viure-hi?

L’aparició d’unes pintades amenaçadores són el  desencadenant que fa evidents totes aquelles pors amagades del passat.

“Temps salvatge” ens mostra aquella violència que mai ha deixat d’existir, la violència actual, la violència amagada,la violència que vam voler oblidar, aquella que es guarda dins el calaix de la memòria del passat.

Un dels personatges clau i que més m’ha impactat és el de l’Ivana, una noia adolescent. Ella és l’epicentre de l’obre, representa  el present ,el passat , i el futur. Representa l’amenaça que fa surar la part més fosca que tots porten dins. Al seu voltant giren altres personatges amb un passat ple de secrets, i la por a ser descoberts, l’Ernest, la Mercè, l’Héctor i el Santi.

 

Falses veritats, coneguts desconeguts, el temps que ens ha tocat viure, el temps passat, els temps difícils, el temps incomprensible, el temps asfixiant per la calor, el temps de pluges,…Tot això és Temps salvatge.

 

A part de felicitar en Josep Maria Miró per un text extraordinari, també cal ressaltar l’acurada feina de direcció de Xavier Albertí, la magnífica escenografia que ha creat en Lluc Castells per aquest muntatge, la posada en escena , la professionalitat de l’Ignasi Camprodon pel que fa a la il·luminació, la música creada per Xavier Albertí expressament escrita per donar-li a aquest espectacle un aire angoixant i misteriós,  i  per últim, un gran repartiment, del que m’agradaria ressaltar la magnífica interpretació de la Laia Manzanares en el seu paper de l’Ivana.

 

No us ho penseu. Encara esteu a temps d’anar-hi.

 

 

 

 

 

← Tornar a Temps Salvatge