Córrer riscos i innovar poden ser considerades grans virtuts al món de les arts escèniques, ja que possibiliten el poder trobar noves formes d’expressió. No obstant, aquestes no sempre resulten encertades o, si més no, del gust de tothom. De fet, això és el que m’ha succeït amb aquest espectacle, ja que malauradament no he pogut connectar amb ell en cap moment.
Hofesh Shechter ens proposa una música estrident i, fins i tot, pel meu gust molesta. A més, hi ha un abús d’una il·luminació crepuscular que, tot i estar tècnicament ben aconseguida, resulta cansina i enlletgeix l’acció a l’estar present en gairebé tot l’espectacle. De fet, un ús menys monòton d’aquesta hauria embellit l’aparició d’aquest tipus de llum. D’altra banda, la coreografia brusca e irregular (no d’execució, sinó de moviments corals volguts), em sembla poc atractiva i caòtica, ja que tot i transmetre el qué vol el creador, a mi, personalment, no em resulta suggerent. Fins i tot, alguna peça ample del vestuari, que vola al córrer l’intèrpret, provoca uns moviments que, per a mi, resulten lletjos i bruts. A més, l’excessiva utilització d’una dramaturgia, amb llargs monòlegs parlats, trenca totalment el ritme de l’obra. De fet, els eterns primers deu minuts en els que els ballarins només fan que entrar i sortir corrent de l’escena, un cop darrera un altre, em semblen totalment innecessaris, cansins i fora de lloc.
Malgrat tot el que he dit, sóc conscient que a altres persones els haurà meravellat l’espectacle, precisament, per les mateixes raons que jo he criticat. Aquesta és la màgia de les arts escèniques i totes les opinions, sempre que siguin raonades, són igual de vàl·lides. De fet, el connectar o no amb un espectacle depèn de molts factors, però el fet que aquesta obra tingui personalitat pròpia és un aspecte que cal lloar.