Més de 10 anys després de la seva estrena, encara es pot percebre la forta influència que El mètode Grönholm ha exercit sobre un cert estil de comèdia comercial. A mig camí entre la popular obra de Jordi Galceran i la francesa Toc, toc, trobem en aquest muntatge d’esperit argentí la repetició d’algunes claus del subgènere i, per tant, més eficàcia que originalitat. El text de Matías del Federico aconsegueix fer riure i explicar una història d’una versemblança (com a mínim) flexible tot i que, sense ser massa estrictes, sembla força coherent. És, en realitat, la direcció de Daniel Veronese allò que eleva la proposta a un nivell superior al qual estava condemnada, gràcies a la seva precisió, gust pels petits detalls i encert en el domini de l’espai, la psicologia dels personatges i el ritme. Si no se’ns presentés de manera tan fresca i vertiginosa, potser notaríem més que a Sota teràpia alguns fragments tenen més interès que uns altres, que la història pateix certs daltabaixos i que no sempre aconsegueix ser divertida. D’altra banda, el gir final legitima l’artefacte fent aflorar una duresa i profunditat que, fins llavors, només sospitàvem. El problema és que la lleugeresa de tot el viatge contrasta massa amb la cruesa de l’últim tram i això, malgrat sorprendre i aportar un valuós missatge, resulta un canvi de to una mica desproporcionat.
Enllaç copiat!