Encara que sembli mentida, aquesta producció, que ja porta dos anys girant pel país, es tracta del primer muntatge de “Sonrisas y lágrimas” que puja sobre els escenaris del territori espanyol. Aquest fet és sorprenent, ja que la pel·lícula protagonitzada per Julie Andrews i realitzada de forma posterior a la seva estrena a Broadway va esdevenir un dels majors èxits cinematogràfics de tota la història i, segurament, es va convertir en el musical més conegut al nostre país. Com no podia ser d’una altra manera, l’espectacle que ens presenten al Tívoli es troba fidelment basat en el muntatge original de Broadway, en el qual es va inspirar la pel·lícula, permetent així al públic reviure la màgia que desprèn el muntatge, recordar la seva història i tatarejar totes les seves cançons, les quals formen part de la memòria col·lectiva i es troben impregnades en les nostres ments. Per tant, a qui li va agradar la pel·lícula que no dubti, que aquest espectacle està fet per ell i, per contra, qui no va gaudir amb Julie Andrews, tampoc ho farà amb el muntatge del Teatre Tívoli.
Centrant-nos en el que podem veure sobre l’escenari, s’ha de dir que es tracta d’un bon muntatge, el qual té una partitura memorable i una direcció molt adient. Així doncs, ens trobem davant d’un musical clàssic que dresprèn tendresa i ingenuïtat alhora, tenint com a gran basa les seves enganxoses cançons i melodies. A més, l’obra sap com emocionar perfectament a l’espectador, encara que sigui amb elements poc realistes i situacions inversemblants, ja que el que importa és atrapar a l’espectador i endolçar la seva estada al teatre. Això sí, és millor no analitzar molt les evolucions que pateixen els personatges o com superen el punts climàtics de la història i els seus conflictes interns, ja que l’obra es quedaria bastant coixa malgrat estar inspirada en fets verídics. Per tant, l’important aquí és deixar-se emportar per les situacions i les melodies, tot entrant en un joc teatral que potser és ingenu, però està carregat de màgia escènica. Cal dir que, al tractar-se d’un musical clàssic, aquest no té elements moderns i espectaculars com poden tenir altres espectacles musicals més actuals, però això no menysté que tingui una elegant escenografia (i costosa), que en aparença pot semblar simple, però que aguanta més de vint canvis de decorats al llarg de la funció i és molt adient per l’estil de l’obra.
Respecte a la direcció, es pot dir que aquesta és dinàmica i sap omplir perfectament el gran escenari on es representa la funció. A més, les coreografies són molt efectives, basant-se més en moviments que desprenen tendresa que no pas en el ball. D’altra banda, destaquen en la seva interpretació una sensacional Silvia Luchetti en el paper de Maria i Noemí Mazoy en el de mare abadesa, a més dels set nens, que gràcies a la bona direcció de Jaime Azpilicueta mostren una perfecta sintonia i coordinació. Això sí, si estem atents, podrem veure com els nens més grans (que són fixos a totes les funcions) van guiant sobre l’escenari als més petits (els quals van rotant a cada funció i dels qui hi ha cinc actors diferents per paper). D’aquesta manera, es troba una solució de direcció molt eficaç als nombrosos canvis d’intèrprets infantils que hi ha a cada funció i a les dificultats que poden tenir els nens a causa dels nombrosos moviments escènics.
Sens dubte, “Sonrisas y lágrimas” es tracta d’un gran musical clàssic, que puja a l’escenari del Tívoli amb un muntatge molt elegant, tendre i que sap estar a l’alçada de la pel·lícula que tots recordem. Una ocasió perfecta per rememorar la història de la familia Von Trapp i per tornar a gaudir de totes les seves cançons, sobresortint la meravellosa i emotiva posada en escena de “Do, re, mi”, la qual és el punt més àlgid d’aquest musical molt ben representat.