sLes grans actrius acostumen a fer que qualsevol muntatge valgui la pena només per veure-les actuar. Un dels somnis de Mercè Arànega, segons ha explicat ella mateixa, era interpretar el paper de Shirley Valentine des de fa molts anys… i el cert és que es nota. L’actriu agafa la proposta amb ganes, força, carisma i un poder de captivar al públic que només alguns grans noms tenen al seu abast. El text de Willy Russell, malgrat el temps que ha passat, continua bastant vigent, ja que moltes dones encara es poden identificar amb el personatge. De fet, la seva evolució, empoderament i rebel·lió contra els rols establerts entronca molt bé amb el clima de lluita feminista de l’actualitat. La direcció de Miquel Gorriz té l’habilitat de conèixer el que l’espectacle demana que és, bàsicament, fer brillar a la seva protagonista. Per aquest motiu, probablement, l’escenografia és tan simple com una cuina pintada en un tros de fusta que, a la segona part, es transforma, deixant enrere l’estranya imatge d’austeritat pressupostària del principi. En conjunt, l’obra no és brillant, revolucionària ni memorable però fa passar una bona estona, resulta entranyable, té un bon ritme i, gràcies a l’especial energia d’Arànega, mai perds l’atenció ni l’interès. Potser, respecte a aquests temes, ara el cos ens demana muntatges que facin un pas més enllà però, mentre no ens arribin, Shirley Valentine resulta prou complaent per deixar-nos mínimament satisfets.
Enllaç copiat!