11 minuts d’obra i una dotzena d’espectadors tancats dins la caixa construïda a la plaça Margarida Xirgu. L’espai de (remor) reprodueix una cel·la de la presó de Palma de Mallorca i és d’un realisme esfereïdor: no sols acompanyem els ballarins a pocs pams, sinó que la primera filera d’espectadors és qui s’encarrega d’il·luminar-los amb petits lots, llanternes d’il·luminació freda que ens converteixen en voyeurs. La sensació és doble: d’una banda, l’esclat lleuger i energètic vinculat a la força dels moviments dels ballarins i al fet que ens adonem que dansen l’encontre que s’imaginen amb l’amant, els seus desigs reprimits, el fons del cap que els allibera de l’entorn; de l’altre, l’ofec claustrofòbic de l’espectador dins un espai desolador i mínim. La peça tanca en cercle una petita història des de l’instant en què un dels presos rep la carta de l’amant fins al moment en què aquesta mateixa l’hi escrivia a la pròpia cel·la. La dansa és potent, amb un exercici a la llitera que recorda Paral·leles d’Avelina Argüelles al final dels anys vuitanta, però sense tanta exploració de possibilitats. No és cap exercici formal: és narratiu, emocional i sensitiu. El més interessant és l’obligada connexió de l’espectador amb un espai propici a la tragèdia íntima, tal com l’espectacle apunta. Ens en fa sentir la remor.
Enllaç copiat!