Lluís Soler s’ha convertit en un dels grans actors de l’escena catalana després d’una dilatada i exitosa trajectòria dalt dels escenaris, però en aquesta ocasió ha optat per agafar el timó del vaixell i debutar en la direcció teatral. Per fer-ho, ha escollit un text que parla de dualitats enfrontades a través d’una parella d’amants a on un d’ells és infidel. Tot i ser una temàtica llaminera i plantejar-nos un debat força interessant, l’obra presenta un discurs força redundant a mesura que aquesta avança, fet que provoca que l’espectador pugui anar perdent l’interés en la peça, ja que la relació que es va teixint entre els personatges tampoc resulta suficientment atractiva. Per contra, Soler opta per unes transicions d’escena dinàmiques, les quals resulten encertades de forma inicial, però que van perdent força a mesura que avança l’obra, resultant fins i tot marejants els constants moviments d’escenografia i canvis d’escena. Per la seva part, Casanovas i Pons defensen bé els seus personatges i la mà experta de Soler juga a favor d’ells, resultant la part més atractiva de la representació.
Enllaç copiat!