Com passa sovint amb el clown o la Commedia dell’Arte, els espectacles de titelles s’han d’enfrontar al prejudici de ser considerats una disciplina dirigida al públic infantil. Parias és l’exemple clar de que la tècnica de manegar ninots té infinites possibilitats i que es presta a tocar amb naturalitat conceptes filosòfics de gran alçada. Javier Aranda, titellaire autor i director de la proposta, ha construït un univers trist i grotesc on tota una sèrie de personatges fills de la marginació lluiten per trobar el sentit d’allò que els impulsa a viure; això sí, sense renunciar a l’humor i la diversió. Inspirat en obres com Hamlet, La cantant calba o Els miserables, ens explica els drames quotidians des d’una perspectiva existencial d’unes marionetes amb un disseny que recorda al Jim Henson més fosc i l’esperit d’un quadre de Francis Bacon. La grandesa de Parias radica en la seva capacitat de fer riure al mateix temps que planteja temes tan captivadors com: la titella que sedueix al titellaire, la titella que pren consciència de la seva condició i acaba creant també el seu propi ninot o la titella que mata al titellaire tot i, per tant, mor amb ell. En definitiva, una breu i petita joia.
Enllaç copiat!