No m’oblideu mai
15/09/2019
El suïcidi no és una malaltia

Vaig veure aquesta proposta a l’Escenari Joan Brossa dins el cicle de teatre documental, anomenat Teatre Verbatim. Es tracta d’una forma de teatre que va néixer al Regne Unit durant els anys 60-70, que es basa en construir una dramatúrgia a partir del testimoni oral de la gent que s’ha vist implicada en els fets reals que s’esmenen en la representació. Teatre fidel a la realitat, on el text és cent per cent literal.

En aquesta ocasió , es tracta del resultat d’un treball de recerca i investigació d’un grup de professionals, entre els que destaquen en Ferran Joanmiquel i en Llàtzer Garcia (dramatúrgia i direcció), l’Elies Barberà i la Marta Montiel (interpretació), i la col·laboració de l’Edu Vásquez.

Tot el material obtingut és prèviament seleccionant i organitzat. Es tracta d’un recull d’entrevistes a diferents testimonis ( supervivents, familiars de les víctimes, psicòlegs i professionals) que estan directament relacionat amb el tema del suïcidi juvenil. Un tema habitualment silenciat tant pels medis de comunicació, tot i que és una de les principals causes de la mort en els adolescents; i per la mateixa societat, que continua etiquetant com un tabú.

Suïcidi. Paraula tabú. Paraula rebutjada i estigmatitzada en la nostra societat.

El suïcidi és la segona causa de mort entre els joves de 15 a 29 anys al món.

Cal partir de la base que no hi ha un perfil de persona propensa al suïcidi, sinó que hi ha factors de risc que poden derivar en una temptativa. Possiblement tots coneixem algú proper a nosaltres que ha viscut el tema del suïcidi, ja sigui en intent o en fet consumat. Si ens afecta directament intentem amagar-ho o silenciar-ho. Tema tabú. Perquè? Per por a ser assenyalats per la gent. Per por a la incomprensió. Per por al rebuig. Per la por a alguns comentaris. Per por a ser discriminats. Per evitar les maleïdes etiquetes que tant de mal fan.

Us heu parat a pensar quin motiu ha dut a una persona a prendre aquesta decisió?

Rere cada individu hi ha una història. Anorèxia, depressió, sensació de fracàs,…Però no tots els casos són conseqüència d’un problema de tipus mental, també poden sorgir per altres causes com els abusos sexuals, el bullying, l’orientació sexual mal acceptada, l’assetjament escolar, la perversitat de les xarxes socials, l’aïllament, la relació amb els adults o algunes fòbies dels pares que són transmeses als seus propis fills.

El suïcidi no és una malaltia. El suïcidi és la conseqüència d’una situació, provocada per dues  causes : quan la vida deixa de tenir cap sentit i quan el dolor vital és insuportable i vols deixar de patir. 

Elies Barberà i Marta Montiel , són els dos actors que donen veu als diferents testimonis d’aquest teatre documental . Ells són les víctimes, els familiars, els supervivents i els testimonis. Persones que pertanyen a diferents  estatus socials, persones culturalment diferents. Testimonis que ens arriben mitjançant un diari, una gravació, un escrit o en forma de música. Històries que et posen la pell de gallina.

La proposta compta amb la col.laboració d’Edu Vásquez, un músic que mitjançant la bateria ens arriba a transmetre tot el dolor, la ràbia i l’angoixa que pateixen aquestes persones;  i com a través de la música aconsegueixen canalitzar tots aquest s sentiments .

No hi ha quarta paret. Els actors parlen directament al públic, ens miren i s’asseuen al nostre costat. Les seves històries són realment doloroses. Ens transmeten el seu patiment. El més curiós de tot és que te n’adones que molts d’ells són gent normal. Pot ser ens cal mirar, observar, escoltar i entendre.

El suïcidi s’hauria de viure com una part que forma part de les nostres vides. És plegar de viure.

No podem pensar que l’edat tot ho cura, que ja madurarà, que ja es farà gran.

Perquè donem tant poca importància als sentiments, a les il.lusions?

Perquè no ensenyem als nois la diferencia que hi ha entre estar agobiat, trist, angoixat o no sé que em passa.

 

No us perdeu aquesta proposta. No és un espectacle fàcil, ni divertit,  però sí molt recomanable tant per a adolescents, com per pares, educadors i gent amb ganes de comprendre i sentir-se comprès.  Només d’escoltar, tot i que és molt dur , et sens reconfortat, perquè te n’adones que no estàs sol.

Per últim, i amb el que em quedo, és amb la frase final d’una de les protagonistes: Avui he decidit estimar-me i deixar que m’estimin. Avui he decidit viure.

 

Imprescindible!!!

Tot el que necessites per anar al teatre

No m’oblideu mai

No m’oblideu mai

El suïcidi ha estat, al llarg de la història, una mort rebutjada i estigmatitzada. La paraula suïcidi continua sent un tabú en la nostra societat. I encara més quan es parla de suïcidi en joves i menors, malgrat que, a Espanya, el suïcidi és la primera causa de mort entre el jovent, superant els accidents de trànsit.

No m’oblideu mai és una recerca que dóna veu a les persones que coneixen de prop un tema tabú, a través del teatre verbatim, que es basa en les paraules de testimonis reals.

Aquesta recerca i l’espectacle resultant volen mirar, escoltar i, potser, entendre aquests joves. Què impulsa una persona que té tota la vida per davant a matar-se?

Valoració col·laboradors

Valoració espectadors
Sigues el primer en deixar la teva valoració
Cal ser usuari de Teatre Barcelona
Uneix-te, és gratuït! Ja som més de 80.000

Ja estàs registrat?

He oblidat la contrasenya

Crear usuari

Información básica sobre protección de datos: Responsable: Escenes i Publics, SL. Finalidad: desarrollar su actividad comercial, cumplir las contrataciones realizadas por los usuarios y remitir comunicaciones comerciales personalizadas en base a un perfilado a los usuarios (en caso que nos autoricen a ello). Legitimación: Consentimiento del interesado. Destinatarios: Escenes i Publics, SL y proveedores legitimados externos. Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos, así como otros derechos como se explica en la información adicional. También se puede instar reclamación ante la agpd.es.