Serenitat d’aigua quieta

My neighbor sky (stone and water)

11/07/2013

El butoh és la dansa contemporània japonesa. Sorgida com a reacció als horrors de la Segona Guerra Mundial i l’escàndol atòmic de Hiroshima i Nagasaki, neix influïda per l’estètica expressionista alemanya i se separa del llenguatge altament ritual i codificat de l’escena japonesa tradicional (el Noh i el Kabuki). En present, de forma natural, el butoh converteix el cos en una sensitiva i receptiva fulla al vent que acaba arrossegada per un rierol. El cos del ballarí és com un full de paper fi: el més mínim corrent d’aire el mou, tot hi deixa empremta, tot el marca i, per tant, no balla en un lloc, balla el lloc, es transforma en un element més de l’espai, en una d’aquelles inconsistents cortinetes de porta que avisen de tot el que hi passa, corrent d’aire inclòs.

Andrés Corchero és, des de fa vint anys, el nostre representant autòcton d’aquesta forma de dansa (més una actitud que una tècnica), format al Japó amb els mestres Kazuo Ono i Min Tanaka. Amb el córrer dels anys, les seves formes pausades han evolucionat incorporant-hi la mirada de l’espectador occidental (al festival gallec En pe de pedra és una autèntica estrella) i hi ha afegit l’humor i un apunt tendre de personatge amb el posat absent de Buster Keaton. Doncs bé, a My neighbor sky, que podeu veure gratuïtament fins diumenge, balla amb el japonès Oguri (va ser company seu a la companyia Mai-Juku de Min Tanaka) i és una tornada als mateixos orígens que homenatjava fa dos anys sol a Odori Gokoro. Ara l’espai de línies netes, però de pedra porosa i càlida del pavelló Mies van der Rohe, amb el seu aire curós de dissenyat jardí japonès, és l’entorn perfecte per als dos ballarins.

Només començar, una oreneta tallava l’aire arran mateix de la superfície de l’aire, aplaudida pels xiscles de les gavines, i els intèrprets es fonien en el quadre amb la mateixa naturalitat. Primer separats, tot i coincidir algun moment les ombres, i al final, molls, batejats, agermanats, serens com uns Vladimir i Estragó de Beckett que ja no esperessin Godot. Quan Corchero arrossega una cadira vella en el seu passeig dins l’aigua recorda Rivel, el clown trist. La integració en l’entorn és absoluta: l’aire feble de Corchero, la solidesa en tensió muscular d’Oguri; aigua i pedra. Emocionen quan acaben embolcallats per la veu fonda i trencada de Tom Waits a In the Neighborhood, mentre avancen de la mà com si fossin dos nens, dues figures desvalgudes que es fan molt més que companyia, i desfilen pel toll d’aigua del pavelló amb la tranquil·litat de l’única victòria que compta. La pau, aquesta serenitat.

← Tornar a My neighbor sky (stone and water)

Enllaç copiat!