No som de fer tard, però quan vas amb nens tot es torna imprevisible i el que era una tarda tranquil·la es va convertir en una tarda de presses després que la meva filla de dos anys s’enganxés la mà amb una porta.
Dit això, la primera impressió quan vam entrar quan ja passaven 5 minuts de l’espectacle va ser espectacular. Després d’haver-nos descalçat, rere la cortina negra es va obrir un món de llums i música en directe que et transportava a un ambient oníric i misteriós.
L’escenari era un rectangle a terra on, als peus dels ballarins i els músics es projectaven figures geomètriques canviants. Al voltant d’aquest rectangle hi havia el públic, els més petits a terra i els més grans asseguts en capses de cartró. La música i la dansa es complementaven de manera que no es podia concebre l’una sense l’altra i fins i tot els silencis trobaven el seu lloc en el moviment. Els músics, una guitarra, un violí i un saxo formaven un conjunt i a la vegada elements dinàmics que es complementaven tant entre ells com amb els ballarins o els espectadors.
En una cantonada, un racó de miralls, de finestres al món o a les pròpies mirades. Miralls que a la vegada s’obrien per treure’n elements que s’afegien a l’escena.
El primer que cridava l’atenció era una mà de maniquí amb què ballava un dels ballarins i que, poc després, es convertia en la joguina de tots.
Una corona platejada tenia la potestat d’aturar el moviment de tot el que hi havia a l’escenari, tret de la persona que la portava posada.
Més tard, una caixa de músic gran s’obria per treure’n papers i més papers, l’aire que en sortia oferia a l’escena una lleugeresa i una màgia per als més petits i més grans. I finalment, corones de cartró platejades, com les del tortell de Reis, juntament amb ous de música que els ballarins deixaven a l’abast dels més petits. Això va ser el preludi d’un intercanvi musical, un crit a la participació espontània primer i guiada després. Marcada per soroll suau dels ous i seguida pels ritmes que marcava un dels ballarins i que els altres ballarins i els espectadors seguien amb les caixes de cartró on estaven asseguts. Una gran comunió entre tots que marcava el final de la peça.
És un espectacle molt recomanable, no només per a petits, sinó també per a grans. Els petits poden admirar les llums, els moviments, la música. Sorprendre’s amb el bicromatisme de colors i les melodies dissonants i estridents en certs moments. Tot al contrari del que estan acostumats els nostres reis i reines de la casa, en què sempre hi ha mil coloraines i melodies dolces.
La peça està plena de petits detalls i moments que voldries tornar a veure. La durada és correcta i no es fa pesada per a la canalla, al contrari, està plena d’estímuls que els fan moure’s fora i dins del mateix rectangle de l’escenari.
És molt atractiva visualment, hi ha interacció amb el públic i també elements que els nens es poden posar i tocar. Una barreja que fa de My baby is a queen una opció molt adequada per a l’edat a qui va dirigida així com per als seus acompanyants.