Tot el que necessites per anar al teatre

Montaldo: Invenció d’identitats en crisi

Montaldo
15/07/2013

Aquesta obra de l’actor multiperformer Ernesto Collado parteix com a pretext de l’aventura d’un tal Ignasi Montaldo, un català del XIX que representa que se’n va anar a l’Amèrica del Nord rere les passes d’un grup il·lusionat d’icarians, una colla d’aquells primers socialistes utòpics que van fracassar a l’hora de trobar la seva Icària perduda. Collado ens explica com la majoria del grup va tornar, però que el català del seu relat tipus polifònic-documental-de-creació assegura la llegenda que es va quedar sol allà i, fins i tot, que va arribar a ser cap d’una tribu ameríndia. Un altre català fent l’indiu, això promet! La història té la seva gràcia, ja que al protagonista se’ns el situa escapant-se d’una Catalunya i una Barcelona convulses, la societat de signe divers, suma de capes, que ja començava a patir bona part de les tensions esquizofrèniques que li són habituals, cosa que, com a sortida, ha potenciat segurament la tirada individualista d’alguns dels seus arrauxats més insignes.

És difícil saber si aquest Ignasi Montaldo va existir (diria que no per com sona el català de les seves cartes, tenint en compte que se’ns diu que és del s. XIX). Més aviat sembla una creació a l’estil d’una pel·lícula com El invisible Harvey (1950), de Henry Koster, protagonitzada per James Stewart, o a l’estil de com el dibuixant i guionista de còmic Seth, en una novel·la gràfica d’aquests darrers anys titulada La vida es buena si no te rindes, s’inventa l’existència d’un dibuixant de l’època daurada de la tira còmica als diaris nord-americans. En tots dos casos (en l’obra de Seth, per cert, el protagonista entra en un cine a veure la pel·li de Koster), la invenció planteja una mena d’epifania, és una manera d’enfrontar-se per via interposada als dubtes del present; aquí, concretament, als dubtes que al narrador se li plantegen entre engrescar-se a formar part d’una societat d’individus que vagin “a su puta bola” o cedir davant els xantatges emocionals, la pornografia sentimental, que el main stream potencia. Collado és més mental que no sembla, balli o no balli. Passa que ho fa amb un canal multibandes, un aparell que sintonitza una bona colla d’emissores en paral·lel. Així, Montaldo té banda sonora, ensenya fotografies dels paisatges que recorre, presenta munts de capes i llenguatges, i recorre a uns quants estrats geològics de paraules que cal desbrossar perquè s’acumulen més dialògicament que dialècticament, per dir-ho segons la distinció que Collado recorda en començar l’obra. L’acumulació de materials constitueix una mena de relat calidoscòpic, multifocal. És teatre dialògic, teatre postmodern que suma estrats sense establir jerarquies i una road movie de broma, un viatge iniciàtic inventat en què podem veure quin és el cotxe del seu periple a Texas: l’auto de joguina que corre tallant amb els fars la foscor de la nit catalana, representat en petit sobre una pista de scalextric.

Ernesto Collado ha treballat sovint amb altres heterodoxos catalans com el compositor i showman de teatre de varietats Alfonso Vilallonga o com el guionista cinematogràfic i creador empordanès de “dansa tramuntanada” Tomàs Aragay. Les males companyies se li noten. Que bé.

← Tornar a Montaldo