A aquestes alçades del segle XXI, encara continuen existint uns certs temes que socialment es consideren tabú. Curiosament molts, m’atreviria a dir que la gran majoria, d’aquests temes dels quals no es parla, tenen a veure amb la dona, amb el que ens passa, amb els nostres moments vitals, amb no entrar en el marc que la societat patriarcal i capitalista té meticulosament preparat per a nosaltres. Amb callar més del compte, amb la solitud.
Malparida va d’això, de donar veu a una realitat silenciada, que últimament ha pujat el volum, incomodant a un cert personal sanitari i a part del sistema de salut: La violència obstètrica. I què és exactament aquest tipus de violència? Es refereix a les pràctiques mèdiques no consentides, agressives, poc humanes o no informades que se li realitza a una dona en exploracions i intervencions ginecològiques. Fins fa poc, diria que es considerava com a tal si succeïa dins del període de gestació, part i postpart, però crec que arribades a aquest punt, podem estendre’l a qualsevol moment de la vida sexual i reproductiva de les dones.
A Malparida veiem com una de les protagonistes, que ha estat mare recentment, no és capaç de crear vincle amb el seu fill, i s’evadeix com pot per a no afrontar la seva realitat. Això fa trontollar la relació amb la seva parella, que és qui s’encarrega del nen la majoria del temps. Entra en joc un tercer personatge, una antiga amiga que fa molt temps que no veu, i que es presenta sobtadament i embarassada. El viatge que realitzen junts els tres personatges fins al part de la seva amiga és a la par dolorós i un acte d’amor preciós. Aquesta història principal s’entremescla, a més, amb diverses mini escenes que ens parlen de la història de l’obstetrícia i de com el patriarcat i el poder sempre s’ha cregut amb potestat per a vetllar per l’interès de les dones, quan en realitat només vetllen pel seu propi interès. Tot això regat amb moments d’humor.
No vull deixar d’esmentar també la creadora de tan bell text, Laura Velazzi, que ens porta per un viatge amb les seves paraules des de l’amor, la ràbia, l’empipament, la il·lusió i la bellesa. I a Ángela Palacios, que dirigeix amb mestratge al trio d’artistes que brillen en tots els seus papers.
Els desitjo un sold-out continu a aquesta obra, i que aquesta peça continuï servint per a trencar tabús, per a mirar de front un problema que ens afecta a totes i despertar consciències tant en les dones que ni saben que han estat víctimes d’aquesta mena de violència (vaig tenir la sort que el dia de la funció hi havia col·loqui després, i un parell de dones del públic ens van contar que aquest dia, gràcies a l’obra, havien descobert que havien sofert aquestes males pràctiques); com en el personal sanitari que encara nega la seva existència.
