Los niños oscuros de Morelia arriba al Tantarantana a mans de la Compañía Nigredo per revisar, criticar i reobrir el passat històric comú i un dels episodis més coneguts: la guerra civil espanyola. A partir d’un episodi relativament desconegut, que no busca trobar vencedors i vençuts sinó ensenyar el dolor i les conseqüències d’una guerra, el texto tracta sobre el viatge que dos (juntament amb més de quatre-cents més) nens emprenen en vaixell des d’Espanya fins a Mèxic per fugir de la guerra.
Considero un encert la voluntat de l’obra d’allunyar-se dels plantejaments habituals i maniqueistes que enfronten el bàndol nacional i el republicà per a ensenyar la crueltat del període històric. Allunyat d’allò, el text i la representació tracten d’evidenciar la solitud que comporta una guerra, totes aquelles generacions (no només aquelles que lluiten, també les que fugen) que es veuen afectades per sempre per un fet de tal magnitud. Tot i aquest enfocament encertat, el text presenta una densitat i una dificultat que compliquen la seva representació i, per tant, la seva comprensió.
Amb una escenificació sòbria, simple tot i que al·legòrica, l’escenari i els actors (Marc Pujol i Rodrigo García Olza) tenen la responsabilitat que el públic comprengui els constants canvis de temps, espai, personatges… El treball és molt complicat, i l’esforç per part dels actors, la direcció i la posada en escena és molt notable. Tot i que no suficient. La densitat del text i el seu trencament constant de fronteres entre present, passat, futur, vida, mort, realitat, representació, teatre, etc. confon al públic més enllà de sorprendre’l. És un plantejament molt interessant, ben buscat, tot i que massa complex per a que funcioni amb una producció tan simple. A més, s’usen recursos com cançons, músiques que trenquen les escenes i que no acaban d’inserir-se, sota el meu punt de vista, dins el sentit de la narració.
Los niños oscuros de Morelia és, en síntesi, una obra amb clars i obscurs. És una obra amb un text molt potent, amb un tractament de la Guerra Civil molt original, que fuig d’allò típic. Amb un elenc encertat i amb ganes de fer-ho bé, amb una escenografia simple però correcta. Tot i això, el públic s’acaba sentint una mica perdut, a la deriva entre tantes escenes continuades que trenquen totes les fronteres de temps, espai, personatges, realitat, ficció… Sobre el paper és un plantejament magnífic, que no funciona tant bé a la pràctica de la representació, tot i que aquesta sigui interessant.