Los niños oscuros de Morelia

9/01/2019

Els foscos jocs de la memòria

Un fet real. Un vaixell carregat amb més de 450 nens, fills de republicans, humils uns, senyorets els altres, camí d’un internat a Mèxic. Fugen de la Guerra Civil, de l’altre bàndol, de les 3 Espanyes (gran i oblidat concepte, el dels atrapats enmig de radicalismes), en alguns casos sembla que fins i tot forçats davant reticències dels pares. L’exili sempre és una tragèdia. Ni espera la terra promesa ni la tornada serà fàcil. El viatge en si mateix sol ser dramàtic. Aquest vaixell es dirigeix ​​a un futur que ja albiren serà tenebrós.

En una cabina tancat per dins, amb una banyera com a únic element a disposició de la seva imaginació, dos nens comparteixen jocs sinistres i és que els nens tenen la virtut d’exorcitzar allò fosc -abusos, execucions, traïcions, la guerra … – jugant. Els jocs es succeeixen i així anem coneixent sobretot a un d’ells i les seves circumstàncies. Volen jugar, s’obliguen a fer-ho, es barallen, s’atrauen, s’expliquen secrets ja repetits … I sempre present, una maleta tancada que guarda el futur. El futur en un internat on no els rebran amb els braços oberts sinó a l’inrevés: no deixen de ser refugiats que fugen per arribar a on no els han cridat. I aquesta segona part, la de la vida a l’orfenat, apunta també a tan apassionant, fosca i tràgica com ho va ser el viatge. De fet, surts amb ganes de saber més d’aquest epíleg.

Hi ha un joc fosc de seducció i repulsió. De oblit i memòria. De passar pàgina però no oblidar. O d’oblidar per recordar, en aquest text d’Albert Tola (Sarab) que suposa el debut en la direcció de la intèrpret Elena Fortuny (Un disgust danès, Històries d’Istanbul). Impecables so, il·luminació, moviments i interpretacions de Rodrigo García Olza i Lluís Marquès (s’alterna amb Marc Pujol).

En resum: proposta íntima, poètica, fosca, complexa, certa i amb tocs d’humor per alleujar la tensió que va creixent i creixent, com la foscor que envolta a aquests nens. La veritat és que no és una altra història més de la Guerra civil, un episodi històric sense més, sinó sobre la memòria i tancar portes sabent què queda enrere.


Tot el que necessites per anar al teatre

Los niños oscuros de Morelia

Los niños oscuros de Morelia

Los niños oscuros de Morelia és una peça de la companyia Nigredo. Dos adolescents s’evadeixen amb jocs fantasiosos i mortals en un vaixell ple de nens exiliats de la Guerra Civil Espanyola que navega cap a la ciutat de Morelia, Mèxic.

Sinopsi

Durant la Guerra Civil Espanyola, en un vaixell ple de nens exiliats que navega cap a la ciutat de Morelia, Mèxic, dos adolescents celebren jocs mortals per intentar evadir-se del context a través del fantasiós i macabre món que han creat entre els dos.

En els jocs, sorgeix la terrible quotidianitat de la vida dels 454 nens del vaixell, així com, a través d’un obscur mecanisme, la premonició del que els espera: maltractaments, les cartes dels pares penedits, les històries de les víctimes del director de l’internat, un hispanòfil que odiava La República.

Durant aquests jocs, poc a poc, les vertaderes necessitats i intencions dels dos nois reclamen el seu espai.

Video

Fotos

Los niños oscuros de MoreliaLos niños oscuros de MoreliaLos niños oscuros de Morelia

Valoració col·laboradors


Valoració espectadors

  • 12345

    elvira franch

    «Los niños oscuros de Moreila» d’Albert Tola, al Teatre Tantarantana a càrrec de la Cia Nigredo, dirigida per Elena Fortuny i interpretada per Rodrigo García Olza i Lluís Marquès que alterna tres representacions amb Marc Pujol. Aquest últim és qui la va estrenar a Madrid tenint un considerable èxit.
    Una obra que ens parla de 456 infants i adolescents, la majoria fills de republicans, que des de Barcelona van ser enviats a Mèxic durant la guerra civil espanyola. Els seus pares mal informats i moltes vegades quasi obligats van haver de deixar els seus fills amb la promesa que un cop acabada la guerra tornarien amb ells. Res d’això es va complir i els infants van patir les penalitats de passar un llarg viatge, passant gana, maltractaments i abusos; i una vegada a Moreila van ser portats a un orfenat a on molts d’ells van morir de malalties contagioses, de gana i de la repressió que el franquisme, malgrat estar molt lluny, es projectava cap a ells.
    La proposta ens posa en la pell de dos nois, de molt diferents estatus, que es troben en aquest amarg viatge. Per suportar la soledat i totes les penalitats i adversitats, s’inventen jocs fantasiosos, algunes vegades tornen a reviure escenes viscudes anteriorment, unes d’altres són fantasies macabres o jocs premonitoris del que ben segur passaran.
    En l’escenari hi trobem una banyera que serveix per imaginar-nos el gran vaixell i també serà el lloc per trobar-se els protagonistes per jugar a mil coses i inventar-se mil situacions. Una maleta ens recorda el llarg viatge però també tots els records i totes les vivències que aquests nens porten damunt seu. I al fons una porta que és un mirall, una porta que pot ser la profunditat del mar o la porta cap a noves esperances o frustracions.
    No és casualitat que les escenes passin en un viatge en vaixell entre dos continents, ja que l’autor ens vol fer reflexionar metafòricament sobre els dos bàndols de la guerra espanyola: la republicana i la franquista i fins i tot vol fer reconsiderar les conseqüències d’aquella guerra que actualment encara viuen moltes famílies i la societat en general.
    Unes molt bones actuacions i un argument colpidor, que està tractat amb moments d’humor i d’altres més dramàtics però sense sentimentalismes, sinó com el joc que els mateixos nens s’inventen i que moltes vegades forçosament han de jugar a la vida real. Els acompanyen sons i cançons d’una època i unes situacions que no hauríem d’oblidar.

    20/01/2019

Articles relacionats