L’omissió de la família Coleman → Teatre Romea

5/11/2018

Retrat cruel d’una família molt normal, incapaços de comprendre’s, però que lluiten per sobreviure

Després de deixar de banda el fet que m’esperava veure una obra al més estil argentí, amb aquell to tan peculiar i característic que tan m’agrada dels teatre argentí, o la curiosa forma que tenen en construir els diàlegs, haig de reconèixer que “L’Omissió de la família Coleman” és una obra extraordinària en molts sentits: text, actuacions, i sobretot pel seu contingut i la seva autenticitat en retratar la nostra societat (gent incapaç d’entendres i ajudar-se els uns als altres). La famíla Coleman és Argentina, Espanya, Mèxic, EEUU, …., Catalunya. De fet Claudio Tolcachir escriu aquest text just en el moment en que el seu país hi havia “el corralito”, i és del tot aplicable a l’actualitat que estem vivint a Catalunya, pel que fa a l’incapacitat d’entendre’ns fins hi tot entre nosaltres mateixos.

La família Coleman està plena de membres incapaços d’entendres, perquè tot i que no paren de parlar, els hi falta parlar de tot. Tolcachir amb el seu text critica l’individualisme de la nostra societat i la manca d’empatia que hi ha entre els propis membres d’una comunitat, ja sigui a nivell mundial, estatal o local.

Tolcachir retrata la realitat d’uns personatges que pertanyen a una família disfuncional, una família amb moltes coses a solucionar, una família on cap dels seus membres ocupa el seu veritable rol familiar. Tolcachir ens els mostra tal i com són, sense la més mínima intenció de jutjar-los. Són personatges que es relacionen entre sí de manera brusca. Criden i no paren de parlar, però en realitat no es diuen tot el que s’haurien de dir.

El personatge principal d’aquesta família és l’avia (Francesca Piñón), ella és el tronc que subjecte a tots els seus membres, és el punt d’unió i contenció de tota la família. La seva filla, la Meme (Roser Batalla) és una dona immadura, i tot i que te quatre fills, en cap moment la veiem fer el paper de mare. Els seus quatre fills són fruit de dos pares diferents. Per un costat tenim els bessons Gabi (Bruna Cusí) i Damián (Ireneu Tranis), i per l’altre els germans Marito (Sergi Tordecillas) i Verònica (Vanesa Segura). La Gabi és la que ocupa el paper de mare i el Damián és un bala perduda que es busca la vida com pot. Marito és aquell personatge, que de la mateixa manera que Beto “el loco” de l’obra “El loco y la camisa“ de Nelson Valente, sembla el que no hi és tot, però que en realitat és el que diu tot allò que els demés callen. La Verónica es va criar fora de la família, el pare (absent a l’obra) se la va endur amb ell quan era petita. Ella és la mirada externa, de la mateixa manera que ho és l’Hernan interpretat per en Biel Durán.

Tot i que tots els actors s’impliquen al cent per cent interpretant els seus personatges, els que més m’han agradat i he vist aquella essència argentina que tant m’agrada, han estat la Francesca Piñón en el paper de l’avia, i al Sergi Tordecillas en el paper de Marito.

L’escenografia l’he trobat molt encertada, en ella es reflexa l’abandó, el caos i desordre en el que viuen els personatges d’aquesta peculiar família. Una família que intenten sobreviure dins del seu propi món. En ells veiem desesperació, egoisme, individualisme, falta de solidaritat, falta de responsabilitat, incomunicació. L’omissió està en que tots saben el que passa, però ningú fa res.

 

És la primera vegada que “L’omissió de la família Coleman” es presenta en català, i és el propi autor, Claudio Tolcachir, qui la dirigeix. Com a curiositat us diré que va ser estrenada en el menjador de casa seva. Porta més de 13 anys rodant pel món i s’ha estrenat en més de 20 països.

No us la perdeu!!!


Tot el que necessites per anar al teatre

A partir de 17,00€

Comprar Entrades

L’omissió de la família Coleman

L’omissió de la família Coleman

El Teatre Romea acull un dels espectacles més aplaudits i representats dels últims temps, L’omissió de la família Coleman, escrit i dirigit per l’argentí Claudio Tolcachir i ara interpretat per actors i actrius catalans.

Es tracta d’un text ple d’humor que, des que es va estrenar l’any 2005, han gaudit més de 262.000 espectadors de 22 països diferents. La versió catalana, traduïda per Jordi Galceran, l’autor d’El mètode Grönholm i El crèdit, està interpretada per Bruna Cusí (Estiu 1993) i Marc Rodríguez, entre d’altres.

Sinopsi

Una família al límit de la dissolució, una convivència impossible. La incapacitat per parlar d’allò que ens passa. Un pare absent, una mare infantilitzada, fills amb discapacitat i alcoholitzats…tots ells se sostenen sobre l’únic membre de la família amb certa autoritat, l’àvia que està agonitzant.

Properes actuacions Veure totes les funcions (Calendari)

Fotos + fotos

L’omissió de la família ColemanL’omissió de la família ColemanL’omissió de la família ColemanL’omissió de la família ColemanL’omissió de la família Coleman

Valoració col·laboradors


Valoració espectadors

  • 12345

    Maria

    Molt recomanable! Increible!

    09/11/2018

  • 12345

    JOSEP OLIVA SASÉ

    Al Romea he estat veient aquesta obra del dramaturg argentí i fundador de la companyia Timbre-4, Claudio Tolcachir i que en aquesta ocasió també dirigeix ​​amb actors catalans i traduïda a aquest idioma per Jordi Galceràn. En aquest punt tot i que valoro molt positivament el oferir-la en el nostre idioma, al tractar-se d’una família típicament porteña m’ha faltat la força del llenguatge i accent argentí i les seves expressions “boludo, vós, che, pibe etc.” que sens dubte l’haguessin fet més creïble. Ens situa en una família desestructurada i rara que es veu abocada a la seva dissolució en el moment que l’àvia mori, ja que és l’únic membre equilibrat i que és el sosteniment de tota la unitat, una filla esbojarrada i immadura, dels seus quatre fills alcohòlics i amb discapacitats i dels quals no es coneix als seus pares i que amb aquests perfils la convivència i la comunicació es fa impossible i amb una càrrega d’humor negre però negre, converteixen les situacions i els diàlegs (si es pot dir així) a pur teatre de l’absurd, i que té moments molt divertits. Una obra en què adquireix gran importància el treball grupal i que desenvolupen esplèndidament, tot i que tambè cedeix el seu moment a cada personatge i aquí vull destacar Francesca Piñón (àvia) i Roser Batalla (mare).
    Sens dubte la recomano, amb la seguretat que els 105 minuts us passaran en un tres i no res.

    04/11/2018

  • 12345

    JOSE GABRIEL DEL VIEJO

    El director argentino Claudio Tolcachir nos trae la versión Catalana de la familia Coleman. Una familia de locura, en el que todos sus componentes parecen estar locos. En la que todos sus componentes parecen no tener presente el dolor del otro. Van a la suya…
    Es una comedia, pero yo he visto mucho drama. Por suerte no me he sentido identificado con ninguno de los miembros de esta particular familia jajajaja
    La platea abarrotada ha disfrutado mucho y ha reído bastante. Así que la cosa parece que cuaja.
    Para mí lo que no ha cuajado ha sido la escenografía: austera y mal planteada (imposible de ver desde los asientos lo que pasa en el fondo de la esquina derecha).
    Mencion especial para Sergi Torrecilla! Está espectacular!!
    Por el resto deseo lo mejor a esta familia que seguro que nos llenarán de risas todo este noviembre.

    27/10/2018

Articles relacionats