Tot el que necessites per anar al teatre

L'omissió de la família Coleman: El repte de Tolcachir

L’omissió de la família Coleman
2/11/2018

L’autor i director Claudio Tolcachir és un dels noms més representatius, juntament amb Javier Daulte i Daniel Veronese, d’un estil de teatre argentí que va aterrar fa uns lustres a Barcelona refrescant notablement el panorama. De sobte, el públic i la professió catalana va comprovar que existia una manera diferent de fer les coses, més natural, àgil i efectiva que no sabíem ni que existia. Aquesta nova versió de L’omissió de la família Coleman arriba uns vuit anys després de la primera vegada que vam poder veure l’original als nostres escenaris. El principal repte d’aquest muntatge, per tant, era fer la translació a la cultura i idioma locals sense perdre la seva ànima o la seva peculiar idiosincràsia interpretativa. El resultat, malgrat els possibles prejudicis, demostra: primer, que Tolcachir és un excel·lent director que coneix a la perfecció la seva obra i, segon, que els actors i actrius catalans són totalment capaços de fer aquesta peça funcionar (sense necessitat de ser argentins). L’espectacle parteix d’un plantejament senzill i uns personatges força esbojarrats per arrossegar-nos, a través de l’absurd i l’humor negre, cap a un drama dolorós, profund, aspre i desolador. Tot això continua present en aquesta nova posada en escena i continua emocionant d’una manera molt similar. El problema és que, tot plegat, respira un cert aire de recreació més que d’autenticitat i hi ha un punt de control que en la versió argentina fluïa d’una manera més lliure. Potser és una qüestió d’injusta comparació amb el nostre record, això és difícil de saber. Del que no hi ha cap dubte és que, per aquells que no la coneguin, aquesta obra (ara, en versió catalana) continua sent una cita imprescindible.

← Tornar a L'omissió de la família Coleman