Tot el que necessites per anar al teatre

L'home sense veu: Al·legoria de la incomunicació

L’home sense veu
27/12/2017

La predilecció de Clàudia Cedó pel gènere de ciència-ficció, que ja va quedar de manifest en la divertida Tortugues: La desacceleració de les partícules, pren en aquesta obra una dimensió més subtil. A L’home sense veu, l’autora i directora ens parla de la soledat i la incomunicació del món contemporani a través de tres personatges molt diferents: un astronauta que viu aïllat a la lluna, una dona a l’atur i un noi que pateix el trastorn de l’espectre autista. Aquesta tríada serveix per representar la gran frustració que suposa la incapacitat de trobar un llenguatge comú entre les persones i la necessitat inherent de l’ésser humà de poder connectar amb els nostres semblants. El muntatge és molt suggerent i té un punt imaginatiu tendrament peculiar. A més, aconsegueix construir una sèrie de metàfores que transmeten emocionalment idees i sentiments complexos per, després, il·lustrar un gran conjunt de realitats universals. Potser per aquest motiu, l’obra funciona millor en la seva dimensió al·legòrica que en la vessant estrictament narrativa. La seva originalitat i una intencionada ambigüitat complica massa l’arrencada del relat que es debat entre la bellesa i la confusió. Afortunadament, a mesura que encaixen les peces, tota la seva poètica comença a fer-se més digerible per, finalment, donar pas al seu valuós missatge.

← Tornar a L'home sense veu