Quina llàstima que aquest espectacle només s’ha pogut veure durant una setmana. De poc que ens el perdem !!!. Sort d’un bon amic que em va dir “feu mans i mànigues, però no us perdeu la sala roja a La Badabadoc” Així que sense pensar-m’ho dues vegades, vaig anul·lar les entrades que tenia per un altre espectacle i vaig comprar per “La sala roja”.
Quin encert !!!!
Teatre argentí independent en estat pur !!!
Brillant, divertida, hilarant.
Molt ben dirigida. Molt ben interpretada.
L’espai escènic és immillorable!!!, la recreació d’una aula de primària en la que no hi falta cap detall ( cadires i taules petites, una pissarra, aquarel·les, pintures i material escolar vari…). Molt original l’entrada del públic a l’aula.
M’ha semblat una obra molt propera i real , en la que m’he sentit molt identificada amb algunes de les situacions que es plantegen.
Mitjançant un jardí d’infants i una reunió de pares, Victoria Hladilo, ens mostra una caricatura d’algunes realitats, que probablement per la majoria de pares, ens són del tot familiars. Ha estat com viatjar en el temps i veure a través d’un vidre algunes de les situacions que vaig viure quan els meus fills eren petits. Quin tip de riure!!!. Tot i que haig de confessar-vos que algunes d’aquestes situacions en el seu dia em van fer plorar.
Tot els actors fan una feina excel·lent. Victoria Hladilo en el paper de Sandra, ens ha mostrat la mare líder, dominant, activa i participativa, Axel Joswig (Diego) és aquell pare absent que no sap ni què passa ni què hi ha anat a fer a la reunió, Victoria Marroquin interpreta a Maria Inés, l’educadora , Julieta Petruchi és la Verónica, la mare amb la que no hi conta ningú, que passa desapercebuda i que té la necessitat de ser acceptada per la resta del grup, Daniela Rico Artigas és la Gabriela, la mare d’idees més naturistes, defensora de l’alimentació macrobiòtica, de la natura, de l’ecologisme i de les teràpies naturals, Manuel Vignau és en Martín, aquell pare feliç, simpàtic i “guai” . Dins l’exageració dels seus personatges han fet que siguin del tot creïbles. He vist en ells els tòpics que els caracteritzen, tan en l’expressivitat en els seus rostres, com en la manera de moure’s.
Per descomptat el vestuari ha estat tot un encert a l’hora de definir el perfil de cadascun dels personatges.
-En tots els cursos sempre hi ha hagut i haurà una Sandra, una Gabriela, un Martín, un Diego i una Verónica… personatges i personalitats diverses. Tota una metàfora de la diversitat humana, de la utilització del poder, i una mirada crítica i reflexiva cap als pares envers l’educació dels fills.
Jo ja els tinc grans, però tot i que han passat molts anys, pel que m’expliquen alguns amics la situació segueix sent la mateixa. Jo vaig viure amb la meva filla lo de les normes de les festes d’aniversari, curiosament va entrar un any més tard i vaig haver de fer lo que “el grup” deia sí o sí.
En el cas del meu fill va ser diferent, va ser molt dur, era aquell nen que no se’l convidava mai a cap festa, festes que organitzaven els pares (que entre ells eren amics). Ara ric i penso quina tonteria haver-ho passat tan malament. L’edat tot ho canvia…
A la sala roja ens adonem que la lluita de poders està present dins la nostra societat des de tots els àmbits, en aquests cas és una llar d’infants on podem veure que regeixen les mateixes normes que les de la societat en la que vivim. Poder, lideratge, manipulació, aliances, control,… el reflex de la nostra societat.
Imprescindible!!!
Esperem que torni ben aviat, hi ha molta gent que s’ha quedat amb les ganes de veure-la.