Sembla impossible que una obra de teatre pugui aguantar 62 anys ininterromputs sobre els escenaris, però com anuncia la marquesina d’estil antic del St Martins Theatre de Londres, “La ratonera (The mousetrap)” porta, de moment, aquests anys allà, cosa que l’ha convertit en un punt turístic més de la capital britànica. Tot i això, un cop vist el seu muntatge homònim del Paral·lel, és molt dubtós que aquest fet es repeteixi a la nostra ciutat i molt més encara en l’actualitat. De totes formes, aquesta versió compta amb diversos factors que li poden donar una bona empenta comercial i que l’ajudarien a passar una bona temporada a la ciutat comtal.
El muntatge que se’ns presenta al Teatre Apolo té la voluntat de ser fred i de recórrer a un estil marcadament clàssic, tot aconseguint recrear l’atmosfera de les novel·les d’Agatha Christie. Malgrat això, el rigidisme amb el que es veuen forçats a actuar els intèrprets impedeix que aquests puguin abordar més a fons els seus papers. Evidentment, això pot suscitar tant crítiques a favor com en contra, però potser aquest rigidisme es podria haver flexibilitzat una mica, tot conservant la fredor i el classicisme escènic, fet que sens dubte hauria agilitzat la seva posada en escena. D’altra banda, el pas dels anys es noten en aquesta obra, ja que els espectadors ja es troben curtits en el gènere i l’han vist evolucionar. Tot i això, sempre es agraït tornar a revisitar els clàssics i, en aquest cas, realment sembla que viatgem al passat i que assistim a una representació feta l’any 1952, en tots els sentits.