De la mateixa manera que és preferible no tornar a veure algunes de les pel·lícules que més ens van agradar durant la nostra infància, recuperar un èxit teatral de fa més de vint anys té el perill de resultar una decepció. I és que enfrontar el record amb la realitat és un risc del qual no totes les produccions en surten ben parades. Afortunadament, aquesta nova posada en escena de Kràmpack demostra que el text de Jordi Sánchez va ser molt més que una comèdia popular del moment, sinó que conté certes claus que poden funcionar de manera gairebé universal. És curiós descobrir ara fins a quin punt Plats Bruts, la sèrie de Sánchez i Joel Joan, va néixer dels personatges i el to humorístic d’aquesta peça. Això pot desconcertar una mica l’espectador més adult i més quan els actors (un quartet en estat de gràcia) es veuen, en certa manera, obligats a imitar als seus predecessors.
El cas és que l’obra continua sent tan fresca, efectiva i divertida com fa dues dècades però, a més i sobretot, el seu rerefons dramàtic no ha perdut la seva força i profunditat emocional. Kràmpack és, en realitat, una reflexió sobre la dependència emocional explicada a través d’un conflicte de descobriment de la pròpia sexualitat. En aquest aspecte, la qualitat del text original és innegable. No obstant això, el temps ha passat i la societat evoluciona. La mirada sobre l’homosexualitat o la bisexualitat actual no és la mateixa que la dels noranta, ni els termes amb els quals ens expressem o el tipus de malestar que certes circumstàncies generen en nosaltres o el nostre entorn, especialment, tractant-se de joves. Per aquest motiu, potser hagués estat més encertat ambientar la història als anys noranta en comptes d’intentar actualitzar-la per, finalment, quedar-se a mig camí.
En qualsevol cas, el muntatge no deixa de ser un entreteniment amb contingut que, més enllà dels riures, genera debat i, fins i tot, emociona, cosa que, per cert, és molt més del que la majoria de comèdies comercials actuals aspiren a fer. Per tant, en aquest sentit, benvingudes siguin les noves adaptacions d’obres com aquesta i llarga vida a aquest text, molt més memorable i rellevant del que molts pensen.