Tot el que necessites per anar al teatre

Interior: La mort passeja entre els vius

Interior
11/04/2016

Interior és un text de Maurice Maeterlinck, basat en la traducció de Jordi Coca i dramatúrgia de Sabine Dufrenoy, magníficament dirigida per Hermann Bonnín.

Vaig descobrir a Maurice Maeterlinck durant la Fira de Tàrrega de l’any passat, gràcies a l’obra A house is not a home de la Companyia Ignífuga, inspirada precisament en la seva obra Interior, la segona peça de la ‘Triologia de la cegera’ (Intrusa, Interior i Los Ciegos), reconegudes com a Teatre Estàtic. A diferència de les altres dues, en què la ceguera és física, a Interior la ceguera ens arriba de forma metafòrica.

No és una obra fàcil, ni per a un públic convencional, ja que es tracta d’un text de poques paraules, però ple de simbolismes i grans silencis. Una obra on les interpretacions són fonamentals a l’hora de transmetre i d’una dificultat increïble. En aquest cas haig de felicitar a tots els actors, ja que ho han fet d’una manera realment admirable. Bravo Carles Arquimbau, Òscar Intente, Padi Padilla i Laia de Mendoza!

L’espai escènic és completament buit. Els espectadors estem col·locats a tres bandes. Silenci, foscor. Apareixen a escena dos homes. Més silenci. Un focus de llum i unes imatges projectades ens posen en situació. Sentim les últimes paraules d’una noia abans de suïcidar-se. Com es pot anunciar la mort d’un ésser estimat? Una difícil decisió que activarà els mecanismes de defensa d’aquests dos homes, per tal de retardar el difícil moment d’anunciar aquesta tragèdia. Silenci, foscor. Al fons una llum ens assenyala la casa on viuen els familiars de la noia. Els dos homes observen des de la distància. Dins d’una atmosfera quasi asfixiant on el silenci ens envaeix… Observem detingudament a cada personatge, les seves mirades, els seus gestos, les seves mitges frases, els seus silencis… De mica en mica, els espectadors traspassem la quarta paret i ens endinsem imaginàriament dins l’espai; ara també som fora la casa observant, des de la distància, en mig del bosc, entre la foscor. L’angoixa cada vegada és més intensa. L’espai sonor i la il·luminació potencien aquesta atmosfera d’angoixa.

Com us he dit, no és una obra fàcil. Bonnín s’ha arriscat triant a Maeterlinck, un dels autors menys representats en el teatre. Només per això, ja paga la pena d’anar-hi.

*** 1/2

← Tornar a Interior