Imanol Arias: Muerte de un viajante: Què és realment l’èxit?

Imanol Arias: Muerte de un viajante
1/07/2022

Muerte de un viajante és un text clàssic, dels anys 40, que està sorprenentment vigent. Em fascina al mateix temps que m’espanta que una cosa escrita fa més de 70 anys es pugui traslladar a la situació present amb tanta facilitat. Suposo que és la màgia dels grans autors, com Arthur Miller.

L’obra ens presenta a en Willy Loman, el prototip d’home que busca insaciablement el somni americà, i una vegada i una altra es topa de cara amb la realitat. Una realitat que li empeny a treballar insaciablement fins a l’extenuació per un miserable sou amb el qual poder pagar una hipoteca, una assegurança de vida i electrodomèstics que s’espatllen amb sospitosa facilitat. Però el protagonista viu en una espècie de somni, en el qual reconèixer com de miserable és la seva vida no té cabuda, arrossegant amb ell a la seva dona, a qui maltracta emocionalment i qui li és fidel malgrat tot, adorant-ho de manera malaltissa. Esment especial també mereix com l’obra tracta el tema de la imposició dels somnis frustrats dels progenitors als seus fills, en aquest cas del pare al fill gran. Quantes persones se senten també així? Ens han inculcat des de petites que l’èxit és triomfar, ser la primera, arribar a tot… Quantes persones han fet una carrera concreta perquè era el que volia el seu pare, però després ha arribat la frustració d’adonar-se pel camí que no era el que volies tu? Per descomptat és un tema que toca de manera profunda a la nostra generació. I resulta que potser l’èxit és simplement ser qui vols ser, estar en pau amb tu mateixa i revelar-te contra allò que t’ho impedeix ser. Ser segon violí i no primer, també és un èxit.

En aquesta versió, adaptada per Natalio Grueso, destaca com de bé aconseguida està la creació de la sensació d’angoixa, d’ofec, de veure com als personatges a vegades els hi falta l’aire i les forces, a través de l’escenografia, la il·luminació (que també ajuda molt a saltar d’una època a una altra i a veure envellir i rejovenir als personatges), i el vestuari. Tot en conjunt és gris, no hi ha color en el muntatge, tan gris com la vida dels seus personatges. Gran feinal de Jorge Ferrari i Felipe Ramos. També els punts còmics que ens allunyen de tant en tant d’aquesta angoixa, i que ens acosten a la part més tendra dels personatges són glopades d’aire fresc que s’agraeixen molt com a espectadora..

El treball actoral en conjunt també és molt bo. Es nota que és una producció rodada i que porten moltes representacions a les seves esquenes. Destaquen l’Imanol Arias i la Cristina De Inza, qui saben dansar entre les diferents edats dels seus personatges escena a escena amb molta soltesa: és fàcil observar, tan sols amb un canvi de postura la decadència en la qual han anat caient amb els anys.

Veure una versió d’un clàssic ben executada damunt d’un escenari sempre és un plaer.

← Tornar a Imanol Arias: Muerte de un viajante