Des que el TNC va presentar la temporada d’enguany, Foot-Ball era, sens dubte, el que em despertava més curiositat. Hi ha espectacles en què hi diposites moltes expectatives per la història, els intèrprets, la companyia… Aquí la paraula era senzillament aquesta: curiositat. Una enorme curiositat. Es pot fusionar el futbol i la dansa? Com? Poden conviure les projeccions contínues d’imatges de partits de futbol amb la coreografia de set ballarins de dansa contemporània? Doncs bé, la resposta és que, si més no, poden anar de la mà. De la mà de Cesc Gelabert.
Tot i això, cal dir a l’inici de l’espectacle l’espectador pot perdre’s una mica. Hi ha molts inputs i tens la sensació de no arribar a tot. Els moviments dels ballarins són preciosos, però la quantitat de projeccions (sovint la pantalla està fragmentada en diverses imatges), no només de partits, sinó també dels propis ballarins amb una coreografia lleugerament diferent de la que fan dalt de l’escenari, sumat al fet que en la majoria de casos cadascun dels ballarins fa els moviments d’una manera diferent, fan que no donis l’abast.
Però després, quan l’espectacle comença a organitzar-se per “seccions”: faltes, llançament de les faltes, gols, moviments dels porters, salts de barrera, etc., quan la música comença a agafar més força, quan comença a simular els ritmes dels estadis, quan els ballarins passen de defensar un cop i un altre la tesi que els moviments dels futbolistes i els seus s’assemblen, quan passen d’ensenyar-nos posicions a senzillament delactar-nos acompanyant les jugades, aleshores es desferma la passió. I aleshores gaudeixes, gaudeixes del Barça, de la dansa i la música. I d’un solo que, pels que ens agrada la dansa de carrer, és un petit regal…
Ah! I menció especial pel vestuari de Lydia Azzoparti. Molt, molt encertat. Què difícil és jugar amb tant color tenint-ne ja tant les projeccions del darrere!