Durant el període entre l’exposició Universal del 1929 fins a l’inici de la Guerra Civil, Barcelona, com moltes ciutats europees, va viure un veritable esclat cultural on artistes, revolucionaris, prostitutes, músics i senyorets convivien en els cabarets del Paral·lel amb alegria, música i certa llibertat sexual. Flor de nit recrea aquest peculiar context històric basant-se en altres musicals com Cabaret o Chicago de Bob Fosse, on ja es mostrava, com aquí, la joia de viure dels sectors marginals i alternatius de les grans ciutats. L’adaptació de la companyia Gataro és molt fidel a l’esperit original de l’espectacle que Dagoll Dagom va estrenar ara fa més de 20 anys. Tot i ser una producció més modesta, s’ha aconseguit l’ambient acollidor, canalla, divertit i disbauxat que li correspon a aquesta mena d’història. Tot el repartiment aporta el seu granet de sorra amb les seves grans veus i fresques interpretacions a aquest melancòlic crit per la llibertat al que apel·la, en realitat, el muntatge. Cal destacar, però, l’elegància, força i delicadesa escènica de Beth Bordegas, en el paper de la malaurada Rosa, símbol d’aquella vida nocturna i víctima de la passió d’aquells temps. En relació a la música, però, la proposta, tot i ser animada i encertadament trista a parts iguals, no conté més que una cançó capaç de gravar-se a la nostra memòria; precisament, la que dóna el títol a l’obra. Tot i això, hem de valorar l’entrega i energia dels actors que aconsegueixen amb no gaires artificis fer-nos passar una molt bona estona.
Enllaç copiat!