Tot el que necessites per anar al teatre

Esperando a Godot: No espereu molt per anar-la a veure

Esperando a Godot
30/05/2021

Quan vaig saber que s’anava a estrenar ‘Esperant Godot’ vaig decidir immediatament que volia veure-la. No sabia de què anava ni de qui era, però sabia que era una obra important dins el món de la interpretació. Ahir a la nit vaig descobrir el perquè.

No faré una reflexió superprofunda de l’obra perquè, sincerament, l’argument (si és que existeix) és el menys atractiu. Dos homes indigents esperen al costat de les vies de tren l’arribada d’un tal Godot, a qui ni tan sols coneixen, però que ha promès donar-los sostre i menjar. Mentre esperen la seva arribada (com Pepe Isbert esperant el senyor Marshall) xerren sobre el bé i el mal. Dos personatges passen per allà de camí a una fira, fan una parada al camí i passen amb ells una estona. Després de la seva marxa, un cinquè personatge apareix i els anuncia que Godot no podrà anar-hi aquest dia però que es presentarà l’endemà. A l’endemà, mateixa situació, mateixos personatges.

Si busquen a internet trobaran explicacions sobre el teatre de l’absurd, l’existencialisme, Déu, el cicle sense fi, etc., etc. El meu consell: si vostè va a el teatre a plantejar l’existencialisme de la vida, aquesta és la seva obra; si vostè va a gaudir d’interpretacions magistrals, ¡AQUESTA ÉS LA SEVA OBRA!

Protagonitzada pels grans Pepe Viyuela i Alberto Jiménez, i reforçada per Fernando Albizu i Juan Díaz, aquest text cobra màgicament una vida que fa que resulti atractiu a aquells que, com jo, no ens plantegem els perquès de la vida (bastant tenim ja amb viure-la …). Sento una gran debilitat pels papers dramàtics de Pepe Viyuela (que si també cantés i ballés em semblaria el súmmum de la capacitat actoral). Fernando Albizu fa que qualsevol paper sembli fàcil (ja sabem que balla … ¿cantarà també?). A Alberto Jiménez l’acabo de descobrir gratament al teatre després de gaudir-ne sempre en televisió. Al també televisiu Juan Díaz ja vaig tenir ocasió d’aplaudir d’allò més recentment a El Vertigen del Drac.

No voldria deixar d’anomenar Jesús Lavi com a part del repartiment en un petitíssim paper que tant de bo li permetrà demostrar més; però sis minuts en escena (dues parts de tres minuts) i un text basat en “si-senyor-no-senyor” no donen per a molt, tot i que sí bastant per albirar un bon nivell. Judy Dench va tenir prou amb vuit minuts per guanyar un Oscar així que, ànims.

← Tornar a Esperando a Godot