Tot el que necessites per anar al teatre

Emilia: Drama d’esperit argentí

Emilia
27/10/2014

No és la primera vegada que tractem d’adoptar un director o dramaturg argentí avalat per l’èxit d’una obra que, fent gira internacional, ha fet parada a Barcelona omplint d’aire fresc la nostra cartellera. Va passar amb Javier Daulte o Daniel Veronese i, probablement, torni a passar al futur amb d’altres com Nelson Valente (El loco y la camisa). En el cas de Claudio Tolcachir, va ser La omisión de la familia Coleman la seva flamant carta de presentació de la qual l’actual Emilia extreu i repeteix alguns dels punts forts de la seva temàtica. Així, les conductes disfuncionals, la mort, la dependència o la incomunicació tornen a formar l’eix central d’aquest drama, amb menys humor però molta més càrrega poètica. El problema és que els actors d’aquí (catalans o madrilenys) no funcionen de la mateixa manera que els argentins. No és una qüestió de qualitat o talent sinó d’una particular filosofia interpretativa molt arrelada a Buenos Aires i difícilment transportable. Els actors d’Emilia fan un gran treball (malgrat que Malena Alterio es mostra baixa d’energia en alguns moments) però, en conjunt, el muntatge no deixa de ser un esperit argentí… atrapat en un marc que no li correspon. Afortunadament, deixant de banda aquestes subtileses metafísiques, la història que planteja és interessant i torbadora. Narrada amb molts matisos, el millor de la proposta és el punt de vista escollit: la figura d’una dona com a mirall de tot l’amor insà i el dolor del personatge central. Amb aquesta intencionalitat gairebé psicoanalítica, està dissenyada també la suggerent escenografia, il·luminada amb bon gust. D’aquesta manera, Tolcachir torna a disseccionar amb gran intel·ligència emocional el cor i els fantasmes d’una família que, malgrat les seves peculiaritats, podria ser la nostra.

← Tornar a Emilia