Samuel Beckett, guanyador del Premi Nobel de Literatura l’any 1969, és l’artífex de la que, probablement, és la darrera i més gran revolució teatral fins a l’actualitat. La seva dramatúrgia va sublimar el teatre de l’absurd amb plantejaments existencialistes, destruint les convencions narratives i elaborant una magistral poètica de les imatges que encara avui impressiona. Els dies feliços, tot i no ser tan coneguda com Tot esperant Godot o Fi de partida, és també una obra molt emblemàtica de l’autor i, potser, la més complexa d’aquestes tres. Escrita gairebé com un monòleg, cal destacar, d’entrada, l’incommensurable treball d’Emma Vilarasau com a Winnie, la senyora de mitjana edat enterrada fins a la cintura al bell mig d’un desert. L’actriu supera un text dificilíssim, farcit d’accions quotidianes, intencions i matisos impossibles amb l’excel·lència, histrionisme i força d’una gran dama de l’escena. La limitació física del personatge (en augment al llarg de l’espectacle) li serveix, en aquest cas, per potenciar la veu, l’expressió, la mirada i les pauses de la seva encarnació magistral d’aquesta trista dona que, malgrat la seva condició, troba sempre motius, per insignificants que siguin, per considerar feliços els seus dies. Sergi Belbel ha sabut extreure de la peça tot el seu potencial, respectant el pessimisme i la tragèdia amagada sota un sòrdid sentit de l’humor, amb una espectacular escenografia i una mesurada il·luminació. No obstant això, és important insistir en la complicació del muntatge com a tal… tant pel director i els intèrprets… com pel públic que ho ha de pair. A l’obra no passa res. Ni comença ni acaba. Pot semblar només un deliri. És aquí on escau la dificultat… però també la seva veritat més colpidora. S’ha d’estar atent. Conté tanta saviesa que espanta.
Enllaç copiat!