Tot el que necessites per anar al teatre

El professor Bernhardi: “Qui no està amb mi, està contra mi”

El professor Bernhardi
5/03/2016

El professor Bernhardi és un drama publicat el 1912 del dramaturg vienès Arthur Schnitzler. Es va estrenar aquell mateix any al Kleines Theater de Berlín, donada la seva prohibició a Àustria, on no es va poder representar fins després de la Primera Guerra Mundial.

Es tracta d’un retrat de les debilitats morals de la societat vienesa d’aquella època, amb ressons autobiogràfics. Schnitzler va néixer en una família de metges jueus. La seva joventut va transcórrer entre la medicina i el teatre, cosa que queda del tot reflectida en aquesta obra. Una obra que ens parla de política i religió, tocant de ben a prop el tema de l’antisemitisme i el sionisme, i de l’hostilitat entre el judaisme i el cristianisme. On una qüestió de caràcter ètic (de la llibertat de la consciència), es converteix en una qüestió política.

Xavier Albertí ha fet un treball de direcció extraordinari, aconseguint que tot funcionés a la perfecció. El professor Bernhardi és una obra llarga, més de cinc hores, que la dramaturga Lluïsa Cunillé, l’ha reduït a unes dues hores i mitja.

-El text és extraordinari, d’aquells en què necessites la màxima concentració per no perdre cap detall de què es diu i s’insinua durant tota la representació. Frases plenes d’ironia, d’altres amb doble sentit i d’altres realment contundents.

Tot comença amb una noia que jeu, greument malalta, a l’hospital. A causa de la medicació que se li ha administrat, es troba en un estat d’eufòria que fa que no sigui conscient de la gravetat de la seva situació. El capellà arriba per donar-li l’extremunció. El professor Bernhardi li demana que no entri i que la deixi morir feliç. Mentre cadascun d’ells discuteixen sobre els seus deures i les seves conviccions, la malalta mor. La decisió de Bernhardi (jueu), en un Estat cristià, és el desencadenant d’un seguit de fets que faran trontollar els estaments polítics i religiosos. Davant d’aquests fets, el grup del consell d’administració de l’hospital dimiteix. Curiosament aquest grup està format per tots els que tenen el poder: la noblesa (el príncep Konstantin i el princep Stixenstein), l’església (el bisbe Liebenberg), la banca (el director del banc Veith) i la política (el conseller àulic Winkler). S’inicia una investigació contra Bernhardi, al·legant que va ofendre i obstaculitzar la religió. Els seus propis companys (Dtor Ebenwald (principal instigador), Dtor Filitz, Dtor Schereimann, Dtor Adler i el Dtor Flint) van en contra seva i comença una cacera contra ell. Finalment és acusat i engarjolat durant dos mesos. Infàmies, calumnies i hipocresia. La falta d’escrúpols, es barreja amb odi i la covardia. Falsos testimonis. Interessos polítics. Tothom mira pels seus interessos: el ministeri, l’església, la noblesa, els metges, la premsa (diaris clericals, diaris lliberals), l’opinió del poble…

-L’escenografia de Lluc Castells i Jose Novoa l’he trobat del tot encertada, i fàcilment identificable on transcorre en cada moment l’acció; des del vestíbul de l’hospital l’Elisabethium, a la consulta del professor Bernhardi, la sala de reunions de l’hospital, el saló de la casa d’en Bernhardi i finalment a l’oficina del ministre.

-Només em queda dir-vos que les interpretacions han estat totes molt encertades, sobretot Lluís Homar en el paper del Dr. Bernhardi (professor de medicina interna idirector de lElisabethium) i Manel Barceló com a professor Dr. Flink (Ministre de cultura i educació) que fan una feina extraordinària.

-A part dels dos llargs diàlegs entre el professor Bernhardi i el professor Flink, que són del millor de la funció, és plena de frases molt contundents. Per posar alguns exemples:

“… els enemics cal acceptar-los tal com són i allà on te’ls trobes. Els meus amics els puc triar jo… per sort…” (Bernhardi)

“A mi la meva religió em recomana d’estimar també als qui m’odien” (el rector Franz), a la que Bernhardi contesta: “La meva, o potser el que en lloc de la religió s’amaga dins el meu pit, em mana que entengui també als qui no m’entenen”

“Si sempre féssim allò que és just, o encara més, si de cop un matí, sense pensar-hi més, comencéssim a fer allò que és just i ho continuéssim fent tot el dia, ens trobaríem a la presó abans de sopar” (Conceller Dr. Winkle)

La veritat és que si segueixo, no pararia.

A mi m’ha agradat força, així que us recomano d’anar-la a veure i si podeu també de llegir-vos el llibre, si més no, l’adaptació que en fa la Lluïsa Cunillé, de la traducció de Feliu Formosa. A mi em va enganxar.

La Sala Gran del TNC plena fins dalt. Forts aplaudiments del públic per agraït la gran feina que fan aquests catorze actorassos.

← Tornar a El professor Bernhardi