Tot el que necessites per anar al teatre

El petit Dalí i el camí cap als somnis: Retrat del jove artista Dalí

El petit Dalí i el camí cap als somnis
23/07/2013

El petit Dalí  té un tresor en els personatges secundaris, un tresor dels de veritat, dels que defensa directament l’obra: la mina imaginativa que guardem dins nostre. En canvi, hi resulta un pèl naïf i pedestre la figura del personatge principal, la del petit Dalí, aquí rebatejat com a Salvi, potser per connectar amb els escolars d’avui, potser perquè els d’Únic Produccions no saben que Salvador Dalí ja en tenia un altre, de diminutiu: Vador. A vegades es cau en el tòpic reelaborat a posteriori sobre la fama del personatge més que del pintor, com quan se’ns presenta el retrat del jove artista Dalí no tant com un noi amb cambra pròpia, per dir-lo com la Woolf, sinó com un alumne poc aplicat que, segons la seva mestra, feia dibuixos estranys. En realitat, el jove Dalí volia ser com Velázquez, pintar els cels de Velázquez, cosa que ja és més abstracta del que sembla sense necessitat de dibuixar res “estrany” si recordem allò que deia Magritte, que “això no és una pipa”, és a dir, que en una pintura res no és real i tot és pintura, tot hi funciona plàsticament. Però Dalí figuratiu n’era, fins i tot en els inicis del pintor consagrat, tan precís en els detalls, tot i la reorganització onírica.

Dic això perquè si el llibre d’Anna Obiols i en Subi que serveix de base a aquesta posada en escena té gràcia és sobretot pel treball imaginatiu d’en Subi, que amb la seva molta saviesa professional d’il·lustrador continua sent bàsicament un nen que juga amb els colors i les formes. El viatge per la imaginació que proposa El petit Dalí  passa per alguna iconografia dels quadres del geni empordanès, com aquells elefants de llargues potes estilitzades, o el temps de rellotges que semblen truites estovades, o els núvols que agafen les formes que hi carrega el nostre subconscient. I quan els actors fan això mateix i es refien dels seus propis recursos, triomfen sense problemes. El muntatge creix quan es confia en el repòquer d’aquesta baralla guanyadora de personatges secundaris que es reparteixen dos actors i una actriu. El sereno muntat sobre un cargol sembla acabat d’arribar del meravellós Wonderland de Carroll, obra que Dalí va il·lustrar. Els dos vigilants del castell són d’una simpatia sense discussió. I l’elefant sobre xanques és una GRAN troballa (mai millor dit), amb el seu català-andalús que gairebé recrea el timbre i l’accent d’aquell prodigiós gat Jinks que, amb veu del doblador sevillà Florencio Castelló, se les tenia amb els ratolins Pixie i Dixie als bells dibuixos animats dels vells temps de la nostra infància. Quin gran company del petit Dalí (i també d’El petit Dalí ) que és aquest personatge, quina trompa que devia agafar el que va decidir posar-li un accent amb tant de salero i ressonàncies. Un deu.

El que massa sovint posa pals a les rodes del muntatge i n’entrebanca el ritme és el que diu el nen protagonista, i potser fins i tot l’actuació del jove actor que l’interpretava el dissabte 20 de juliol. Falla el que no és pròpiament ni troballa plàstica ni teatral, sinó mer pretext narratiu. Al contrari, els personatges secundaris són grans companys de joc. Els únics que, per moments, tornaven a cridar l’atenció de la canalla que al Petit Poliorama no acabava de concentrar-se.

← Tornar a El petit Dalí i el camí cap als somnis