Si una cosa ha demostrat Oriol Broggi com a director durant la seva trajectòria és intel·ligència i bon gust a l’hora de donar forma escènica a la tragèdia. En la seva nova incursió en el gènere, aquesta vegada, amb un clàssic universal com Èdip, sembla, però, que ha abordat l’exercici des d’una intel·lectualitat que no ha acabat de quallar en les corresponents emocions escèniques com altres vegades. Adaptada de forma exemplar per Marc Artigau i el mateix Broggi a partir de la versió de Jeroni Rubió, l’obra resulta narrativament rodona i totes les decisions preses són coherents (com l’eliminació del cor) amb la seva aposta per una calculada sobrietat. Malauradament, aquesta opció fa que el conjunt sigui suggerent però l’atmosfera no traspassi més enllà de l’estètica, el ritme esdevé lineal i, malgrat la seva força dramàtica, no arriba a commoure. Sembla que Broggi ha volgut moderar la intensitat, l’ús dels efectes i de la música a la recerca d’una puresa que, finalment, peca per excés de racionalitat, al mateix que temps que assoleix unes esplèndides interpretacions, amb Julio Manrique al capdavant. Sentir l’actriu Clara de Ramon cantar en el seu últim tram (i tot el que això aconsegueix transmetre) és la prova de què haguessin ajudat a trobar l’equilibri altres recursos sentimentals com aquests dels quals, probablement, ha estat un error prescindir.
Enllaç copiat!