Resulta evident que, després de l’ostentosa i fallida Scaramouche, la veterana companyia Dagoll Dagom necessitava fer un tomb de timó. Afortunadament, l’experiència sembla haver-los dotat de bons reflexos perquè la necessària renovació del grup ha arribat, amb Maremar, de la manera més ràpida i efectiva. L’espectacle és un preciós musical creat a partir de les cançons de Lluís Llach (arranjades amb gran destresa per Andreu Gallén), que barreja el drama contemporani dels refugiats amb la història de Pèricles escrita per Shakespeare. Tots aquests elements que, sobre la taula podrien semblar tan interessants com difícils de connectar, han trobat una magnífica cohesió damunt de l’escenari: natural, gairebé màgica. El muntatge transmet una gran frescor, en gran part, gràcies a un repartiment de joves intèrprets que actuen, ballen i canten amb una energia tan emocional com engrescadora. En aquest sentit, les poderoses coreografies dissenyades per Ariadna Peya també s’emporten gran part del protagonisme i són la guinda d’un pastís on tots els factors juguen en el mateix equip. Cal assenyalar, però, que la insistència a utilitzar fotografies de refugiats de la vida real traspassa de llarg els límits de la subtilesa i carrega d’un cert sensacionalisme una història que, en realitat, podia ser capaç de parlar per si mateixa. A més, narrativament, la proposta perd ritme a la segona meitat i, durant algunes escenes, li costa una mica remuntar. Malgrat això, la bellesa de les cançons, les projeccions i la il·luminació, l’austera posada en escena i la delicadesa del cant a cappella aconsegueixen commoure fins i tot l’espectador més fred, sigui (o no) aficionat a Shakespeare o Lluís Llach. I això, sumat o totes les virtuts abans mencionades, té un valor amb el qual poques vegades ens trobem.
Enllaç copiat!