Frívola i autocomplaent

Dagoll Dagom: Maremar

Dagoll Dagom: Maremar
20/09/2018

És una absoluta frivolitat explicar aquest drama fent servir una història de reis i princeses, que ben bé podria haver signat Disney segles més tard. Fa mal l`ànima veure com s’utilitzen, en les projeccions que van acompanyant tota l’obra, imatges reals de persones en moments tan terrorífics (al mar, al camp de refugiats, etc.). Convertir una realitat tan dura en un producte estètic i conceptualment tan pobre, això no pot ser mai denúncia, perquè la mirada, en aquest cas, és autocomplaent i hipòcrita. La història és explicada amb el mateix tuf antic amb què se segueixen representant els Pastorets o els pessebres vivents.

L’única manera de tenir legitimitat per abordar un drama com aquest seria que l’obra ens posés, com a societat benestant, falsament civilitzada, políticament imperialista i profundament racista, un mirall a la cara i sortíssim al carrer, després d’haver vist l’obra, havent pres consciència de la nostra responsabilitat col·lectiva en el fet que aquesta gent s’hagi de llençar al mar per sobreviure i hi mori sense remei.

Si alguna cosa et fa oblidar les ganes de marxar del teatre són els moments coreogràfics i vocals que, per sort, predominen en l’obra. Les coreografies d’Ariadna Peya, salvatges, subtils, simbòliques i estomacals alhora, et fan oblidar tota aquesta moralitat tova i entrar en un univers que sí que és autèntic, que no enganya, que és estètic (perquè no!) però que no fa trampes. Pel que fa a la part musical, és un gran mèrit d’Andreu Gallén haver pogut treure de context les cançons de Llach i presentar-les com a una cosa nova.

← Tornar a Dagoll Dagom: Maremar

Enllaç copiat!