M’he trobat amb sentiments enfrontats un cop vist aquest espectacle. L’emoció de veure de forma tan propera l’actuació d’actrius de la talla de Carmen Machi a un muntatge de petit format, i la frustració de no aconseguir connectar amb la història que s’està narrant, ja que els salts en el temps i la complexitat de la situació plantejada no acompanyen a l’espectador a seguir la trama.
Se’ns presenta una història molt potent i atractiva que gira entorn de la mentida, la mentida familiar, on encara és més dolorosa. Veiem una família trencada, una mare destrossada de dolor per la desaparició del seu fill, i desubicada per la reaparició d’aquest. Però els personatges coneixen i amaguen molt més del que nosaltres com a públic arribem a capar, i aquí és on trobem el problema.
La posada en escena, gràcies a la tènue il·luminació ens convida a entrar dins aquest thriller que ens fa reflexionar sobre fins a on ens pot arribar a portar la mentida. També el vestuari té molt de significat.
Em va saber greu quedar-me amb la sensació de no entendre la densa situació dels personatges, però val la pena veure a Pilar Castro, Patrick Criado, Álvaro Lavín, Carmen Machi i Santi Marín actuant a un espai teatral tan pròxim.