Com molts de vosaltres, el primer cop que vaig veure actuar a María Galiana va ser a la pel·lícula Solas. Llavors, em va sorprendre la seva impecable forma de transmetre amb naturalitat les diferents emocions del personatge, aconseguint així una gran proximitat envers l’espectador a partir d’una interpretació basada en la senzillesa. Tot i que els anys han passat, l’actriu no ha perdut el seu tarannà característic i, en aquesta ocasió, torna a recuperar el rol de mare, tot oferint-nos un personatge tendre, proper i per al qual només podem sentir empatia. Així, dalt de l’escenari no ens trobem a una actriu de gairebé vuitanta anys, sinó que realment hi ha una mare parlant amb el seu fill. En aquest sentit, la química que s’estableix entre tots dos actors és innegable, tot i que la interpretació d’Echanove, la qual és molt correcta, opta per una expressivitat molt més marcada i forçada, però que encaixa perfectament amb la de Galiana. A més, l’actor també s’encarrega de la direcció de l’obra, optant per una posada en escena convencional, sense estridències i del tot clàssica. De fet, cedeix tot el protagonisme als actors i al text, sent correcte tota l’estona.
L’obra presenta un text per a tot tipus de públics, el qual resulta fàcil de digerir, però contenint alhora substància. Així, aquestes converses provocaran el riure, però també faran aflorir sentiments de tendresa i, com no, la part dramàtica, tot fent una dissecció d’un tema tan universal com és l’amor maternal a on, fins i tot, el personatge de Galiana no tindria nom per tal de simbolitzar-ho. D’altra banda, cal destacar l’escenografia de disseny modern i suggerent, la qual contrasta amb el classicisme de la posada en escena, complementant-se i apropant l’obra als nostres temps. De fet, l’obra juga en general entre aquestes dues dimensions, així com en les de la comèdia i el drama, tot oferint-nos una funció entranyable i divertida.