Tot el que necessites per anar al teatre

Cinco tonos del color azul: “Al final, encara que no ho sembli, sempre arriba la llum i la vida segueix”

Cinco tonos del color azul
3/10/2016

L’Anna acaba de perdre a la seva mare. Jo vaig perdre el meu pare en les mateixes circumstàncies que l’Anna.

La pèrdua suposa un seguit d’alteracions en l’equilibri emocional, especialment quan és degut a una pèrdua per accident o una malaltia terminal.

Anomenades com “les cinc fases del dol”, van ser presentades per primera vegada per la psiquiatra Suïssa-Americana, Elisabeth Kübler- Ross en el seu llibre “On death and dying” en 1969.

La vivència del dol es viu amb més o menys intensitat depenent del tipus de mort, de la relació que hi havia amb la persona desapareguda, del nostre entorn i de la pròpia autonomia emocional de cadascun de nosaltres.

En el meu cas les cinc fases de dol les vaig viure dos cops. La primera vegada en el mateix instant en que em vaig assabentar de la malaltia que patia el meu pare i durant tot el seu llarg procés, i la segona vegada després de la seva mort. Sensacions com injustícia, impotència, por, ràbia, esperança, solitud, des protecció, angoixa, buidor …passen a formar part dels meus sentiments.

Estem davant d’un treball molt complexa i difícil d’explicar tan sol en paraules. La buidor forma part de l’espai escènic. No hi ha escenografia. A través del gest, el moviment corporal, la dansa, la música i la imatge, l’Anna ens transmet totes les seves emocions davant de la pèrdua de la seva mare.

Nosaltres, cadascun individualment, l’acompanyem en el seu viatge interior que va des de la negació a l’acceptació, passant per les diferents fases del seu dol. Un recorregut en el que m’he identificat, des del primer instant ,en moltes de les escenes que ha viscut l’Ana, interpretada per les actrius Marta Aguilar i Lluna Gay, que han sabut transmetre perfectament totes aquestes sensacions tan difícils de descriure, explicar i mostrar a la vegada. També he vist en elles al meu pare; ell com a malalt també va passar per cadascuna d’aquestes fases ( la negació, la ira, la depressió, la negociació i l’acceptació).

-Recordo l’instant, el lloc i les paraules.

-Una frase: “He begut oli”

-No pot ser, si se’l veu bé.

-Perquè ell?. Per què jo?

-Agressivitat. Desconfiança.

-Tristesa. Indiferència. Tirar la tovallola.

-Fe?. Deu meu…Resar. Promeses…

-Una frase: Què més haure’m de veure?

-Prou!!!

-Ja n’hi ha prou !!!

 

Et vaig somiar tan sols una vegada. Mories entre els meus braços i jo et preguntava…Papa estàs orgullós de mi?

Encara sento la olor dels seus cabells, la seva veu que em guia, la seva mirada està en la meva filla,…

 

La meva valoració l’he basat en el contingut i la forma. Ha estat una gran treball d’equip. Felicitats. No era una feina fàcil. És admirable que tot i la dificultat que representa aquest tipus de treball, heu sabut transmetre de manera tan visual totes les emocions (íntimes) davant la pèrdua d’un esser estimat.

← Tornar a Cinco tonos del color azul