Quan em vaig assabentar que “Cinco horas con Mario” es representava a Madrid i que Lola Herrera es tornava a ficar en la pell de la seva protagonista no vaig esperar per a aconseguir les meves entrades. Si no es pot dissociar el paper de Chanquete al nom d’Antonio Ferrandis, el paper de Carmen Sotillo està irremeiablement lligat (i a Déu gràcies) al nom de (la gran) Lola Herrera.
Cinc hores amb Mario, escrita per Miguel Delibes l’any 1966, és el reflex de la societat dels nostres avis que bé podria servir en la majoria dels aspectes per a reflectir també la nostra època. Com a pretext per a mostrar-nos aquella realitat, ens trobem amb una dona, Carmen, que vela tot sol el cadàver del seu difunt emmanillo. En la intimitat de les seves últimes hores amb ell, Carmen desgrana els moments del seu matrimoni. Les anècdotes i els retrets van donant pas a les confessions. Les diferències entre la seva forma de pensar i la del mort ens mostren la realitat de les diferents Españas, la progressista i la conservadora que, malgrat tot, no deixen de necessitar-se i no poden viure la una sense l’altra. Perquè això, molt actual.
Després de veure a Lola Herrera a “La velocitat de la tardor”, “Sis classes de ball en sis setmanes” i “En l’estany daurat”, sabia que en “Cinc hores amb Mario” anava a veure una actuació de les bones. Em quedava curt. Egoistament penso que tant de bo Lola Herrera no es retirés mai.
A aquest monòleg només se li pot treure una pega: 80 minuts es fan escassos. Quan alguna cosa és bona, un no vol que acabi…