“Cinco horas con Mario”, de Miguel Delibes, és un d’aquells clàssics que cal revisitar de tant en tant. Natalia Millán defensa el monòleg/diàleg de Carmen Sotillo amb una elègancia magistral, guian-te per les seves acusacions, sospites, retrets i pensaments amb la senzillesa que només aconsegueixen les grans actrius. És curiós contemplar com la mentalitat d’una senyora provinciana dels 60 pot fer tant de riure a una platea l’any 2013, i més si tenim en compte la mitjana d’edat del públic. Símptoma que els temps han canviat i ja ens ho mirem tot amb certa distància.
Si ets molt amant del text original poder la trobaràs una mica precipitada, però no te la pots perdre.
L’escenografia donarà que parlar al sortir de la sala. La trobo arriscada però encertada, ja que desdibuixa tot allò que no està en relació amb la protagonista, fixant tota l’atenció en l’actriu. Això sí, porto dies pensant: com s’ho fan per fer sortir tant de fum del termo?