Quant n’hi ha d’improvisat i quant de preparat? Des del minut u hi ha una sensació de naturalitat absoluta. D’una gran autenticitat. D’aquelles que enganxen. Sense filtres, sense decoracions. Frescor, agilitat i una proximitat que fa que entres de seguida en el joc. Estàs dins del show, et fa partícip total des d’una gran complicitat.
I des d’un torrent de paraules. I de passes! No sé si tindrà alguna aplicació d’aquestes que conten les passes, però en cada espectacle la deu portar al límit! No para. Amunt i avall. Caminant quasi constantment, recorrent tot l’espai, omplint-lo amb la seua presència. Acompanya el ritme del monòleg. Li dona cos. Tot va en sintonia.
Des del principi ens parla del caos que la travessa i, per tant, que donarà també essència al que veurem. I sí, hi ha un desordre molt divertit. Idees que apareixen, que salten com les verdures en una sopa que bull, i que es connecten. Bé, o no tant. O si. En tota cas veiem que totes són necessàries en aquest brou perquè tinga el sabor que té, i que totes tenen el seu sentit en aquest caos. Cada idea té tanta entitat pròpia, que funciona sola. I això permet que el conjunt siga tan ric!
Les que ja la coneixem trobem els seus “hits”. Els reconeixes. I sempre tenen matisos i girs que tornen a fer riure una i una altra vegada.
Quina sort per nosaltres (no tant per ella) que fins i tot sent coneguda, cal seguir generant, fent bolos i produint per pagar a Hisenda, perquè d’això ix un espectacle com aquest que podem gaudir!
Amén al pare nostre del sostre que tant ens il·lumina