Cargols: Naturalisme de carrer

Cargols
16/03/2014

Que l’art imita a la vida és un concepte que s’ha tingut clar (discussions postmodernes apart) des dels temps d’Aristòtil. Ara bé, replicar el món que ens envolta no implica transcendir, ni anar més enllà del sol fet de reproduir-lo. Sovint trobem en obres de teatre (escrites o representades) un fals naturalisme on, suposadament, es dóna una visió realista sobre un tema i uns personatges, però ni la manera de parlar ni de comportar-se ens semblen reals, ni es capten els petits detalls que són el que, finalment, marquen la diferència. Cargols és l’exemple de com un treball interpretatiu pot arribar més enllà d’on acaba la mirada dels que contemplen el món sense parar-hi atenció. Tant Claudio Barni com Martí Verdú (també autors i directors de l’espectacle) estan extraordinàriament creïbles en els seus respectius papers; es nota la tasca d’investigació, observació i experimentació de carrer que hi ha darrera d’aquest projecte. La història ens explica la relació entre dos indigents: el veterà, fracassat, tràgic i psicològicament malmès, i el jove amb problemes que tot just es troba en aquesta situació. Però el millor de Cargols és la seva honestedat. La proposta de Momos Teatro, divertida i dirigida a l’estil clàssic, ens ensenya una realitat miserable però no jutja, ni busca culpables, ni extreu conclusions. Mostra, simplement, una porció de realitat i deixa que el públic sigui qui reflexioni. El text està perfectament dialogat (amb la barreja de tres idiomes inclosa, sense perdre gens de versemblança) i la seva estructura, per moments similar a Tot esperant Godot, funciona molt bé. No obstant, el final, narrativament molt correcte, s’executa de manera una mica imprecisa i, per tant, no acaba de tenir l’impacte que necessita per acabar de ser una obra del tot rodona.

← Tornar a Cargols