Capricis: Caprici formalista

13/07/2013

Capricis té tant de joc formal que fa honor al títol. Paganini, al capdavall, treballava per als seus senyors, però avui esperem més de l’art, un punt d’emoció intel·lectual que ens faci mirar amb ulls nous no tan sols una partitura, sinó la major part del món que ens envolta. Si el virtuosisme ja no és un valor en si mateix, tampoc ho és la mera exploració formal (lèxica, morfològica i sintàctica, aquí no compten només les posicions dels ballarins en l’espai i com s’hi jerarquitzen, sinó també el tractament de les parts del cos, en algun cas articulació a articulació). Capricis és, doncs, ben bé l’altra cara de les obres d’Andrés Corchero, Tomàs Aragay i Sol Picó d’aquests dies. Hi ha joc. Però, fora del final de la peça (que dóna als ballarins un tractament individualitzat més càlid), primer hi predomina un minimalisme geomètric de línies i posicions terriblement fred i buit. Hereu del molt més exaltat i vital de Trisha Brown i del més camufladament sensual de Anne Teresa de Keersmaeker, a diferència del d’elles no sembla dur més enllà. Tot un segle de relacions entre la música i la dansa per tal que cap de les dues depengui de l’altra i coexisteixen respectant-se, i ara ens limitem a il·lustrar-la! Fantasia de Disney ho feia amb molta més llibertat fa més de setanta anys. Això sí: els ballarins són bons i positivament diversos; el treball coreogràfic, ric; i el tractament de l’espai, netíssim. Sigui dit tot des de l’enamorament profund per quan la imaginació plàstica i visual ha servit a la coreògrafa d’eina educativa (Origami o Flexelf), per quan l’exploració de l’espai l’ha connectat amb la ciutat i els qui l’habiten (Urbs), per quan les textures aprofundien en la memòria, persona o social (Saó, Corol·la i L’edat de la paciència), o per quan el despullament no era sols moviment sinó gest i confessió (Peces mentideres, Solo por placer).

← Tornar a Capricis