Bad Moon d’Héctor Seoane dirigit per Joan M. Albinyana, és un vibrant thriller teatral que ens apropa als trastorns de conducta i la salut mental, visibilitzant el trastorn obsessiu compulsiu (TOC) agressiu. Un trastorn que causa un gran patiment pel qui el pateix.
Una història de ficció, escrita a partir de tres testimonis reals de persones amb diferents tipus de TOC agressiu, dos familiars de persones amb aquesta neurodivergència, i dos professionals de la salut mental que tracten aquest tipus de trastorn.
Un treball d’investigació i recerca molt exhaustiu, compromès i amb profunditat.
Bad Moon és el debut de l’Héctor Seoane com a autor.
Aquest text va néixer durant el confinament. Va ser un encàrrec de la mare d’un nen diagnosticat de TOC agressiu, que volia donar visibilitat a aquest tipus de trastorn mental, del que se’n parla poc i se’n banalitza molt. Col·lectiu silenciat, estigmatitzat.
El seu fill patia emocionalment i físicament, individualment i col·lectivament (assetjament i agressions per part dels seus companys i amics). Patiment mental, patiment físic i dolor psíquic.
El TOC és un tema que des del teatre se n’ha parlat poc, o si s’ha fet, tret de Suite TOC núm. 6 de Les Impuxibles, ha estat en forma de comèdia o de forma banal, sense tenir consciència del patiment que tenen els qui ho pateixen: diagnosticats i entorn (familiars i amics).
Bad Moon es va estrenar el 2023 a la Sala Petita del Teatre Principal de Palma.
És un monòleg dramàtic interpretat pel mateix Héctor Seoane.
L’Ivan, protagonista d’aquesta història, és un home de cinquanta-dos anys que conviu d’ençà que era un nen amb un trastorn obsessiu del tipus agressiu.
És un repte interpretatiu molt gran, tant pel desgast físic de l’actor (moviment i paraula constant), com la responsabilitat de transmetre el que significa patir aquest trastorn.
És una proposta composta d’escenes fragmentades, jocs de flashbacks, imatges gestuals i audiovisuals, moviments coreogràfics molt metafòrics, i un disseny sonor amb un pes important dins el muntatge.
Tot succeeix a un ritme vertiginós.
El que fa aquest actor és increïble tant físicament com emocionalment. Amb la seva interpretació és capaç de fer-nos veure i sentir el patiment emocional del personatge. Pensaments no desitjats (agressius, en el cas de l’Ivan), obsessions, pors, conductes repetitives, impulsos i imatges intrusives, pèrdua de control, angoixa i ansietat.
Els equilibris, el constant moviment, els salts i moviments repetitius són una metàfora dels equilibris mentals que ha de fer aquesta persona.
Fins i tot, arriben a un punt on fantasia i realitat no les poden diferenciar. Aquest fet els hi provoquen angoixa i culpabilitat.
La música també és un aspecte molt important, és la seva vàlvula d’escapament. En aquest cas la cançó que dona títol a l’obra, és la cançó preferida del protagonista.
El que també ens queda clar amb aquest muntatge, és que hi ha una gran diferència entre ser perfeccionista i tenir certs comportaments obsessius, com ordenar les coses per categories (formes, mides, colors…) (manies), amb tenir un trastorn obsessiu compulsiu, on els seus pensaments obsessius no són racionals ni realistes. Que no hi ha “rarets” sinó gent diversa.
Hem de ser conscients, coherents, tolerants i més respectuosos davant les neurodivergències.