Tot el que necessites per anar al teatre

La Ribot: Another distinguée

Han passat vint-i-anys des que La Ribot comencés Las Piezas distinguidas i el projecte no ha deixat de desplegar-se i transformar-se desvetllant cada vegada noves capes i significats. Les Peces distingides, accions curtes organitzades en sèrie, han estat presentades en diversos dispositius, passant del teatre a la galeria d’art. Another Distinguée, la nova sèrie de peces estrenada ara, afegeix al projecte un nou estrat portant-lo a un lloc sorprenent en el qual tot el que s’ha creat fins ara adopta un nou significat.

Another Distinguée és una invitació a l’oblit i alhora, paradoxalment, un exercici de memòria. La memòria és capritxosa i no admet cap control sobre el que produeix. La memòria construeix els seus relats com si fossin nous cada vegada i per a això desplaça, repeteix, inventa, afegeix, reprimeix, etc.

En aquest sentit, Another Distinguée no només ens porta a una cosa nova sinó que, sobretot, ens empeny a allò desconegut. La claredat característica de les peces anteriors s’ha transformat ara en un espai d’ombres, en una foscor gràfica, gairebé onírica en la qual el cos de La Ribot ha deixat de ser un fetitxe per la mirada de l’espectador i s’ha convertit és una espècie de presència multiplicada que llisca i travessa altres cossos possibles. Heroïna i superherois, guerrers, sirenes … La Ribot i els seus companys s’inventen en cada peça una nova identitat per a oblidar-la en la següent.

Another Distinguée convida a endinsar-se en un espai particular, en un lloc característic i únic que es pot designar com un «cub negre». L’espai apel·la a l’experiència individual i directa: cada espectador ha de fer-se càrrec de la seva pròpia presència i és lliure per decidir on i com vol estar en cada moment. Però no només haurà de tenir en compte els altres cossos que l’acompanyen en l’espai. A Another Distinguée no només hi ha ombres: una enorme presència fosca, opaca i sinistra governa aquest lloc establint un principi d’invisibilitat que multiplica a l’infinit els possibles punts de vista i que limita profundament qualsevol intent de controlar visualment el que succeeix. L’única sortida aquí és acceptar la derrota visual i lliurar-se a el que cadascun dels nostres cossos és capaç de fer i entendre.
Jaime Conde-Salazar


Valoració espectadors
Sigues el primer en deixar la teva valoració