Quatre dones i el sol

Quan algú es planteja posar en escena una obra de teatre n’hi ha varies possibilitats; tot depèn del missatge que vulguis transmetre i dels medis de què disposes.
En aquest cas, autor i director no defrauden. L’Antoni Cayrol ( conegut pel pseudònim Jordi Pere Cerdà) va voler plasmar la relació entre 4 dones d'una mateixa familia dins un entorn rural de la Catalunya Nord. De caire altament matriarcal, en Roger Casamajor n’ha fet una proposta d’una magnitud escènica impecable.
Quatre dones i el sol se’ns presenta damunt l’escenari en un format minimalista que dona molt de joc. Uns passadissos per on les quatre dones passegen desenfrenadament els seus amors i desenganys destacant com a teló de fons la duresa de la vida rural en un poblet aillat de muntanya.
Els secrets són el centre del seu l’univers i elles els satèl·lits que orbiten les misèries que es van desgranant durant els gairebé 90 minuts que dura la funció.
Les quatre INTÈRPRETS:
Annabel Castan, Irina Robles, Jèssica Casal i Núria Montes es buiden damunt l’escenari.
La parla amb deix nord-pirenaic, és potser un handicap que no ajuda a la comprensió de certs diàlegs especialment quan es trepitgen els uns als altres de manera accelerada, però s’agraeix la naturalitat de les confrontacions perquè són vives i molt versemblants.
Un treball interpretatiu impecable i una posada en escena molt acurada fan d’aquest entramat rural una al·legoria planetària que ja s’intueix als audiovisuals del començament i fi de la funció. Fins i tot la disposició física de les 4 actrius al final de l’obra emulen l’eclipsi solar, la foscor còmplice entre elles… perquè del que no es veu ni se’n parla, és com si no existís.
Una proposta creativa e intel·ligent on tot encaixa com un tetris ben jugat.

L’aïllament volgut o imposat té conseqüències a vegades previsibles i d’altres inimaginables. L’autoprotecció vers a la vida i les seves possibles repercussions s’enfronta a la prevenció d’experimentar i veure més enllà.

Situades a una vall andorrana emmarcada per muntanyes escarpades es troben, durant la guerra, les quatre dones que narren aquesta història: mare, filla, jove i cunyada. Dues dones grans, que han viscut molt, una dona adulta que s’ha quedat a mig camí i una noia que sent delit per veure què hi ha a les altres valls i territoris i que va a la recerca del sol que l’escalfi i l’il·lumini. Dins de la casa que es mostra a l’escenari es callaran secrets i es buscaran sortides per a una vida pròpia, mentre més d’una es guarda ben endins el passat i els sentiments. A poc a poc, i gràcies a l’arribada d’un nou personatge a les seves vides, es van descobrir moments i relats que canviarien molt el present i futur de totes quatre.

Un text dur que neix de les entranyes, de tenir-ho tot amagat i silenciat mentre consumeix l'aïllament natural i personal. Amb cada diàleg es va elaborant el marc físic que, tot i no ser-hi en escena, l’espectadora imagina mentalment i s’hi ubica. S’aïlla amb l’orografia, el fred, la neu i la broma com ho fan els personatges. La riquesa del llenguatge emprat en tota aquesta construcció del marc rural és un dels elements més distintius d’aquesta història.

Aquesta narració es quedaria a mig gas sense les quatre actrius que es buiden dalt de l’escenari. És increïble i impactant la feina de construcció de personatges de les actrius i la direcció signada per Roger Casamajor. Cada paraula pronunciada i cada gest articulat profunditza en la base d’aquestes dones, en la seva motivació per comportar-se com ho fan i mostren la càrrega emocional que el text guionitza, però que s’ha d’arribar a transmetre a través de l’actuació.

Annabel Castan (mare), Irina Robles (cunyada), Jèssica Casal (jove) i Núria Montes (filla) s’imposen a l’escenari amb una força bestial, cadascuna és un torrent que no deixa a ningú indiferent ni amb oportunitats d’enfrontar-se. Destacar especialment els enfrontaments entre Castan i Robles, intensos i plens de paraules no dites que van consumint als seus personatges.

L’escenografia senzilla fa un paral·lelisme de la casa amb l’hermetisme i l’aïllament de la vall rodejada de les muntanyes i també amb la translació dels planetes al voltant del sol, en aquest sentit les quatre dones al voltant de la llum que els hi pot canviar la vida.

L’obra podria ser traslladada a qualsevol altre marc temporal o físic, però continuaria tenint vigència, ja que sempre pesen més les coses que es callen i les prohibicions que es fan que el fet d’obrir la porta i travessar-la per veure què hi ha darrera.

Una construcció de plàstic, entre un laberint i una espiral, sembla dibuixar a l’escenari una al·legoria del que acollirà al llarg de noranta minuts: un muntatge intimista que, durant tres actes in crescendo, s’endinsa en la psicologia de quatre dones d’una família mentre l’espectador s’esforça a descobrir la part de veritat i la de fantasia per discernir els sentiments reals de les emocions fingides.

Quatre dones i el sol va ser escrita l’any 1964 per Jordi Pere Cerdà (1920-2011), pseudònim d’Antoni Cayrol, poeta i dramaturg rossellonès. L’adaptació que n’han fet ara Pere Tomás i Roger Casamajor, que dirigeix l’espectacle, ens acosta força fidelment a la versió original del text. I és que la potència lingüística ajuda a forjar la personalitat i el caràcter dels quatre personatges rurals de l’obra: Margarida (Annabel Castan), Vicenta (Irina Robles), Bepa (Jèssica Casal) i Adriana (Núria Montes).

La progressió del text demostra que, a pesar dels abismes de visió i de raonament que les allunyen, les protagonistes s’assimilen i s’entenen més del que sembla, malgrat tot, a causa de les circumstàncies: la presència del record i l’absència dels homes enmig d’un període bèl·lic i de reclusió. Les bones interpretacions del muntatge, produït per Escena Nacional d’Andorra, permeten explorar els matisos de l’univers que es genera quan conflueixen la repressió, el desig i l’amor.