Benvinguts a Mount Average. En la seva nova instal·lació, el director de teatre Julian Hetzel ens porta de visita per una fàbrica que ens confronta amb les nostres pròpies ideologies. La col·lisió entre el fluid estàtic passat i present crea una fricció productiva en aquest entorn industrial que alça molta polseguera.
Sinopsi
Els monuments són al llindar entre l’art i la política. Durant segles, l’art s’ha fet servir per realçar la glòria de la nació, el seu gran líder i la ideologia política. Les efígies de figures com Lenin, Hitler, Mao, Stalin i Leopold II formen part de la memòria col·lectiva. Són una representació física d‟un règim particular, d‟una època específica, d‟una ideologia. Les estàtues hi són per a l’eternitat, immutables, fetes de materials que sobreviuen sense esforç a una nació. O, en alguns casos, fins i tot de materials que porten el trauma d’allò que es representa. Com el coure usat per a un bust de Leopold II, que va venir directament de les mines congoleses.
Hetzel ho aprofundeix i, a través de la col·laboració amb Kristien De Proost i Pitcho Womba Konga entre d’altres, es fa evident la urgència de l’enllaç amb la Bèlgica postcolonial. (Encara que l’espectacle no és només sobre la història colonial belga.) Mount Average qüestiona els drets adquirits, les tradicions, els privilegis i la riquesa, les ideologies i les idees totalitàries, uns aspectes que cada societat (postcolonial) comporta. El trauma del passat ha estat ocult durant molt de temps, però ja no el podem evitar. En aquesta actuació, Julian Hetzel utilitza els bustos de figures històriques, governants, tirans i dictadors com a material d’origen per desconstruir aquest passat estàtic i, després, reelaborar-ho, fer-ho fluid. Es molen en pols i, després d’afegir-hi líquids, també prenen literalment una forma flexible. Artistes i públic eventualment processen el magma en alguna cosa nova. D’aquesta manera, el passat no s’esborra, sinó que es desconstrueix i es reorganitza en una nova entitat.
