Cinc dels artistes més reconeguts i suggeridors de l’escena flamenca actual invoquen la figura del “duende”, el misteri i la força irrepetible que Federico García Lorca va definir com l’ànima mateixa de la creació.
Sinopsi
En la primera sessió de Martinicos le di a mi cuerpo, dijous dia 10, veurem Leonor Leal, bailaora i creadora contemporània, explorant el flamenc des d’una perspectiva visceral. Acompanyada pel percussionista total Antonio Moreno i el saxofonista Juan M. Jiménez, porta a l’escenari un zapateado que neix des dels ronyons, abasta l’espai amb l’esquena i recull el moviment mentre la música pessiga a la panxa. Cada compàs és una evocació dels racons més foscos del cos i travessa músculs i ossos a la recerca de l’origen de l’emoció.
Aquest és un viatge escènic i musical per la llum i l’ombra, la vida i la mort, el cos i la veu. Pren la forma de dos espectacles, independents i alhora connectats, que es poden veure els dies 10 i 11 de juliol. Tots dos dialoguen amb la força i l’instint de la tradició a la recerca d’aquest duende, tan desitjat i sempre tan esmunyedís, aquí anomenat col·loquialment Martinico.
Si alguna cosa defineix el flamenc és la seva capacitat de commoure, d’encendre l’aire i de transformar el dolor en bellesa. Martinicos le di a mi cuerpo ens ofereix dues visions complementàries d’un art que, arrelat en la tradició, continua reinventant-se amb una passió que no es cansa de renéixer.
La proposta sorgeix en el marc de l’exposició “En l’aire commogut… Imatge, emoció, utopia”, comissariada per Georges Didi-Huberman al CCCB, que pren com a punt de partida el Romance de la luna, luna, el primer poema del Romancero Gitano de Lorca.
