Tot el que necessites per anar al teatre

A House in Asia

Aquest col·lectiu, compromès amb els nous llenguatges escènics, recrea l’amagatall més famós de la història: una casa qualsevol d’un barri indiferent al Pakistan. I es pregunta si, a força de superposar-se a la realitat, les còpies poden acabar substituint-la.

La casa on s’amaga Geronimo a Abbottabad. Una còpia exacta d’aquesta casa en una base militar de Carolina del Nord. Una altra còpia d’aquesta casa a Jordània, on es filma una pel·lícula. L’operació de recerca i captura més gran de la història. Un xèrif obsessionat amb una balena blanca. Els nois de Take That entrenant-se per a una missió històrica. Indis i cowboys. Avions i cerveses. Còpies, reflexos, imitacions i hamburgueses.

A través del seu llenguatge amb marca registrada (maquetes, videoprojeccions, manipulació de vídeo en temps real i voluntariosos performers) l’Agrupación Señor Serrano presenta un western escènic on la realitat i les seves còpies es mesclen, dibuixant un retrat despietadament pop de la dècada posterior a l’11-S i que va donar pas al segle XXI. Passin i vegin la proposta més nova d’un col•lectiu de creadors que té seu a Barcelona i disposa d’una sòlida projecció internacional.


Valoració espectadors
  • Hebert Parodi

    Proposta dels Sr. Serrano amb la que aquesta vegada, sí he connectat. Vídeo en directe, teatre d’objectes, fragments de pel·lícules, figuretes i les habituals maquetes ens ensenyen com es prepara l’acte final de la captura de Bin Laden, essent això l’excusa per una interessantíssima reflexió sobre els originals i les còpies, sobre si distingim els uns dels altres. M’ha agradat una altra vegada el com de fàcil és manipular–nos quan el missatge no ens arriba directament sinó amb intermediaris (traduccions, diàlegs modificats…); hem de creure tot el que veiem o sentim? Una obra plena de referents (el Risk, Take that!, Blade Runner…) lleugerament ubicats a llocs diferents dels que tenim en ment però que no grinyolen.
    Un autèntic western postmodern, convertit en espectacle obsessiu per la cultura del moment i amb un to entre la ironia, començant per ells mateixos al final de l’espectacle, i la gravetat autoimposada dels “herois”. Aquí he trobat una narració si voleu més clàssica -antecedents, desenvolupament, clímax- que a “Katastrophe”, amb la què em sento còmode i amb un llenguate modern, visual, pop, sobre el duel entre perseguidors i perseguits fins a arribar a un gir final molt enginyós.

    30/09/2016