Go home!

Go home! és un cicle de 4 peces de 60 minuts que pretenen reflexionar sobre la relació entre la vida i llar. L’actualitat ens explica intensament el drama dels desnonaments, però poques vegades ens parem a pensar quin vincle establim com a humans amb els llocs que anemenem llar. La reflexió escènica en un espai desubicat com l’Àtic 22 és idònia per col·locar l’espectador en la mateixa vivència que l’intèrpret.

L’exhibició de les diferents peces està pensada perquè anant a l’Àtic el mateix dia durant 4 setmanes es puguin veure les 4 peces. Però també assitint els 4 dies d’exhibició setmanal seguits es pot gaudir de totes les peces.

Les peces que composen Go home! són:

JO DESPRÉS DE TU: Aquesta nit, quan vaig entrar al bar no tenia masses ganes de res. Feia dies que no sortia perquè jo hi estic molt bé a casa. Però en obrir la porta vaig pensar que no estava tant malament. Música rock, cerveses, gent i, una mica més enllà, tu. En aquell moment no podia saber que jo, després de tu, ja no tornaria a ser jo. Creació de Carolina Llacher, Clara Garcés i Pau Sastre.

LA LLISTA: Un home i una dona. Ell duu una llista ala butxaca i ella ha decidit que aquesta nit li farà companyia. Ella i tots aquells que pugin a l’àtic del carrer de les Flors, 22. Una obra d’Anna Maria Ricart amb Rosa Serra i Torrens i Joan Manel Brunet. 

CASA DE NINES RUSSES: Una actriu es canvia de pis mentre intenta assajra una peça de teatre contemporani. Les caixes i els records entren i surten de casa seva sense ser conscient de què abandona i què s’endú, alhora que els personatges entren i surten del seu cos sense ser del tot conscient de si viu en tots ells o tots ells viuen en ella. L’actriu, un joc de nines russes. Creació de Marc Chornet i Clara de Ramon.

REALITÉS PARALLÈLES: A cada llar hi ha un televisor, com a mínim, i un parell de pantalles, els artefactes que podrien representar la culminació de la modernitat. És la televisió el cim de la societat moderna? Tot allò que ens ofereix diariament incideix, conscientment o inconscient, en les nostres vides. És, per tant, una pura distracció o més aviat un mètode de control de la població? Sigui com sigui, la televisió ha pres el control de la imatge creant el seu propi univers, determinant fins i tot el nostre. Endinsats en el seu propi llenguatge, la nostra pròpia vida canvia segons les seves directrius, en un continu de falses decisions curosament guiades per un poder que es vol fer invisible. El món que ens regala la pantalla ens farà sentir estranys a casa nostra? Ens obligarà a fugir, fins i tot, de la nostra pròpia realitat. Coreografia de Juliette Louste amb Elena Lalucat i Dario Barrreto Damas. Assitència i dramatúrgia d’Abel Vernet.

Durada:
Idioma:
Català
Fitxa artística
Veure fitxa sencera