Aquesta compilació esplèndida de madrigals en nou llibres, publicats entre el 1587 i el 1651, representa un dels pinacles de la literatura de la música occidental. En aquesta sessió, continuem aquest viatge esplèndid per aquest corpus entès com un exercici de protoòpera i un teatre de les emocions.
Sinopsi
Aquest cinquè llibre, publicat a Venècia l’any 1605 i dedicat al seu mecenes, el duc Vincezo Gonzaga de Màntua, cort on treballava com a viola, representa un punt d’inflexió en la seva obra, atès que el compositor desenvolupa radicalment el seu estil incorporant una sèrie d’innovacions que van crear una famosa controvèrsia. Giovanni Maria Artusi, canonge de Bolonya, va acusar Monteverdi d’una aplicació exagerada de cromatisme, d’un excés de dissonàncies allunyades de l’estil clàssic de Palestrina. Monteverdi va respondre amb un text (Seconda prattica overo delle perfezione della moderna música) en què justificava que la seconda prattica s’ajustava més als madrigals (i no a la música sacra), ja que “les paraules són propietàries de l’harmonia, no esclaves”.
